Se sap com és un país quan la seva economia entra en crisi, però es desconeix com serà quan en surti. L’única certesa és que serà diferent en elements que semblaven bàsics per a la seva configuració econòmica i social. La història recent aporta exemples molt clars. A Catalunya hi havia una potent indústria tèxtil quan el 1973 va esclatar als països industrialitzats la que va ser batejada com a crisi del petroli. Quan l’economia va remuntar, el sector tèxtil que al segle XIX havia situat a Catalunya ni més ni menys que en la revolució industrial havia desaparegut gairebé del tot, abatut per la competència asiàtica, i mai més ha tornat a ser el que havia representat.
De la crisi actual sabem ja, per exemple, que una de les seves conseqüències haurà estat liquidar una de les dues branques del sistema financer, les caixes d’estalvis, en benefici de l’altra, els bancs. Quan la crisi va arribar a Espanya hi havia més de 40 caixes d’estalvis, que atenien més o menys a la meitat del mercat. Ara ja sabem que de les 14 que hi havia a Catalunya en quedaran una o dues, convertides en bancs. I el mateix a la resta d’Espanya. Ja fa bastants anys que les caixes es comportaven com bancs, però la veritat és que la seva desaparició deixa al país sense un dels seus instruments econòmics propis, propers al seu entramat social.
També sabem ja altres coses que apunten a com serà el paisatge socioeconòmic postcrisi. El treball serà més precari i els salaris més baixos. L’energia, més cara. Els transports, també. L’atenció sanitària serà més dual, com és ja l’ensenyament. És a dir, l’accés als actuals estàndards de qualitat d’aquests serveis públics essencials s’haurà modificat a favor de qui pugui pagar complements a uns preus inassequibles per a les famílies amb pocs ingressos.
Una clara conseqüència de l’exposat fins aquí és que la crisi que per a uns significa la desaparició de la seva empresa, la pèrdua del lloc de treball i el viure en el angoixant marc de les estretors econòmiques, per altres haurà estat una excel·lent oportunitat. No és cap secret. Ens ho diu sense dissimular la publicitat per televisió. Immediatament abans del telenotícies en què apareixerà el conseller de Salut anunciant noves retallades per a la sanitat pública, haurem pogut veure uns anuncis en què una o altra corporació mèdica ens ofereix unes atencions segons les quals estar malalt serà millor que estar de vacances. I per descomptat immediatament, sense llistes d’espera. Només cal pagar una “mòdica” quantitat mensual.
Hi haurà, hi ha ja, guanyadors i perdedors. Que el treball sigui més precari i els salaris més baixos significa que la patronal ha aprofitat la crisi per guanyar terreny als sindicats. Que la llum sigui més cara significa que les grans empreses del sector elèctric han guanyat. Igual que les empreses mèdiques. I així successivament.
La caiguda dels ingressos fiscals ha deixat mig zombis als Governs, però això no impedeix que aprofitin la crisi per justificar involucions polítiques. La setmana passada, per exemple, es va donar un altre pas en la recuperació del control governamental sobre la radiotelevisió de la Generalitat. El control directe de TV-3 i Catalunya Ràdio per la Presidència de la Generalitat va ser una de les característiques del model des del seu naixement fins que, el 1999, el debilitat Govern de Jordi Pujol va cedir davant l’oposició perquè depengués del Parlament i no del Govern. Després, durant els governs de Maragall i Montilla, es va donar una peculiar situació: va deixar de dependre del Govern però va seguir sent nacionalista. El sinistrament cínic del cas és que, ara, el Govern d’Artur Mas ha al·legat que la crisi econòmica obliga a reduir el consell d’administració de la radiotelevisió de la Generalitat. Per estalviar, diu. Però el resultat ha estat deixar-lo en mans de CiU. Seguirà nacionalista i ha tornat a la cleda governamental. La crisi.
Un comentari