« Causa Comuna, Casa Gran | Inici | Artur Mas i la Causa Comuna »
Gaza: Tots contents
Per Raimon Obiols | 20 January, 2009
Imprimir
Llegeixo avui un bitllet de Robert Solé a Le Monde que em sembla que expressa el què pensem molts sobre la situació actual a Gaza, després de l’alto el foc unilateral dels uns i dels altres. El tradueixo:
“Ehud Olmert es frega les mans: “Els nostres objectius, tal com havien estat anunciats, han estat plenament assolits, i fins i tot més enllà“, ha declarat el cap de govern israelià a propòsit dels combats a Gaza. En efecte, Israel s’ha guanyat en vint dies la simpatia del món sencer i, sobretot, l’amistat, per no dir l’afecte, dels seus veïns àrabs. Havent extirpat a cop de bombes les arrels de la violència, pot a partir d’ara viure en pau.
Viva satisfacció igualment de Hamas que “felicita el poble palestí per aquesta victòria obtinguda gràcies a la seva resistència“. El president iranià Mahmud Ahmadinejad va més enllà: “Avui és l’inici de la victòria. Amb perseverància, les cadenes de la victòria seran completades“. En efecte, queden supervivents a Gaza i alguns edificis segueixen encara dempeus. Disparar alguns coets sobre pobles israelians per tal de donar als F-16 el pretexte per a tornar permetria acabar la feina.
En resum, tothom content. Contràriament al que preveien les Cassandres, aquest any 2009 comença ple d’alegria i bon humor. Toquem fusta”.
Categories: Mediterrani, Món | 2 Comentaris »
January 21st, 2009 a les 10:51
És extrordinaria la capacitat de l’esser humà per combregar amb rodes de molí.
De ben segur que ciutadans de l’un i l’altre bandol estan convençuts de la seva victòria.
I això passa no només en tragèdies com la de l’Orient Mitjà, també en temes de caire no bèl·lic, diguem-ne politic, fem reverències a qui ens dona pel sac.
January 21st, 2009 a les 17:57
La questió està si els que poden influir en un o altre bàndol fan bé la seva feina. Perquè, si bé Israel té aliats polítics i econòmics potents, Hamas no es nodreix precisament amb armament aconseguit amb recursos propis sinò que cal mirar cap als seus veïns petrolers que partint de posicions integristes i amb voluntat hegemònica, manipula i s’aprofita dels desesperats. Aixó, a Occident i, en particular, al nostre país, ja ho vam viure al segle passat amb l’anarquisme. Sóc conscient que simplifico, però potser no tant. Mentre l’Islam ric vulgui anorrear el que considera adversari “religiós” (per amagar el sistema de llibertats democràtiques en què es fonamenta, ben diferent al seu) Israel es veurà obligat sempre a estar a la defensiva (amb més o menys agressivitat). Mentre en l’ideari àrab figuri la drestrucció absoluta de l’Estat d’Israel el conflicte no s’aturarà; i més ara quan es començen a albirar possibilitats alternatives a les fons d’energía petroliera; la força financera que en bona part alimenta el terrorisme àrab i que es pot reduir o estroncar del tot. La ligitimació dels arguments àrabo-palestins, en definitiva, queda molt tocada quan a la majoría d’aquests països rics de la zona no es redistribueix equitativament la riquesa ni les seves administracions no són representatives “del poble”. Tanmateix, aixó no justifica cap violència, ni molt menys la masacre d’innocents. Cal, per tant, més implicació i “finesse” diplomàtica de les potències mundials.