« Marta Mata: escola, política, socialisme | Inici | Comunicació urbana »
Els atemptats al Magrib
Per Raimon Obiols | 17 April, 2007
Imprimir
El dimarts passat, a Casablanca, quatre terroristes i un policia morien, i diverses persones eren ferides, en una operació destinada a impedir uns atemptats suicides. El dia següent, a Alger, uns atemptats reivindicats per Al-Qaida causaven 33 morts i més de 200 ferits. Encara dos suicides s’immolarien després, a Casablanca. No han mancat, a continuació, les veus dels qui repeteixen: “ja us ho havíem dit”, “ja us havíem avisat”, etc. En això (i no només en això) coincideixen els fonamentalistes de l’islam i els del camp neoconservador occidental.
Vivim uns anys en els que abunden les profecies. Especialment, la del “xoc de civilitzacions”. S´ha dit – i és cert – que pot tractar-se d´una (com diuen en anglès) “self-full-filling prophecy”: una profecia que s´autorealitza. Posem un exemple: una persona diu a una altra: “moriràs avui mateix” i a continuació li dispara un tret. La profecia s´ha verificat, s´ha autorealitzat. La qüestió que es planteja, però, és la següent: som davant d’un profeta o d’un assassí?
Naturalment, si es tenen el poder i la manca d’escrúpols adequats (per disparar, fer un atemptat, desencadenar una guerra) es tenen més possibilitats d´encertar com a profeta. Els “neocons” armats o els fonamentalistes violents que parlen del “xoc de civilitzacions” (com si es tractés d’un inevitable destí fatal del segle XXI ) tenen més possibilitats d’encertar els seus pronòstics que els ben intencionats partidaris de l’ “aliança de civilitzacions”. Sobretot si entre tots deixem que els primers actuïn, i no fem gran cosa per ajudar els segons.
Cal actuar contra les profecies apocalíptiques que pretenen “autorealitzar-se”. No n’hi ha prou amb lamentar-se. Si t’anuncien un cop de puny, has de fer el possible per aturar-lo. Si hi ha atemptats terroristes, has de fer tot el possible per impedir-los, castigar-los i eradicar-ne les coartades. Si hi ha guerres, has de fer tot el possible per acabar-les. En la major part de les ocasions, aquest ha de ser un esforç polític. Per això, en uns moments en els que es parla molt de “crisi de la política”, cal afirmar que torna la política, la necessitat de la política, potser amb més urgència que mai.
Mirem, per exemple, la situació al Magrib. Un dels efectes més temibles dels tràgics esdeveniments d’aquests dies pot produïr-se en el terreny econòmic i, de retruc, en l’evolució>> política de la regió. L’any 2006 fou un any relativament positiu en la seva macroeconomia ( 8, 1 % de creixement al Marroc, 5,8 a Tunis, 4,8 a Algèria sense comptar els ingressos dels hidrocarburs). El problema és que es necessita estabilitat i reformes polítiques encertades per fer front al problema de la pobresa i les desigualtats. Un Magrib més insegur tindria dificultats addicionals perobrir-se a la democràcia, atreure inversions, experts i turisme, i esmerçaria més en seguretat i en despeses militars, en detriment de l’inversió productiva i del creixement. Aquest tema és important: un estudi de la OCDE afirma que un augment de les despeses de seguretat del’ 1,5 % del PIB es tradueix, al cap de cinc anys, en una baixa de la producció del 0,7 %.
Es precisament això el que cerquen els fonamentalistes violents. Aturant les possibilitats del creixement i de les reformes democràtiques, mantenint o agreujant els problemes de la desigualtat i de la misèria, pretenen obrir el camp de les possibilitats d’una confrontació radical i violenta.
El problema és que en el camp dels “creuats” occidentals hi ha qui els hi fa el joc, i no solsament l’administració Bush a l’Iraq : Al-Qaida reclama Al Andalus al mateix temps que, simètricament, el senyor Aznar exigeix que l’islam s’excusi perquè va envaïr Espanya durant set segles.
Contra els “profetes” d’un camp i de l’altre, cal construir l’acció tenaç dels qui no creiem en profecies sino en projectes. Amb la preocupació de veure com augmenten les derives cap a la barbàrie, però també amb la força de saber que la majoria dels nostres pobles vol la pau i la llibertat. I amb l’exigència de polítiques concretes de desenvolupament i justícia social que permetin anar eradicant els jaciments d’odi que exploten avui tant els fonamentalistes violents com els “creuats” neoconservadors d’occident.
Raimon Obiols
Categories: Mediterrani | 2 Comentaris »
April 20th, 2007 a les 11:33
Estimado Raimon: enhorabuena por aparecer también en los ciberespacios. Me permito una amable sugerencia que parte de la siguiente premisa: Miquel Iceta y otros han resuelto técnicamente la cuestión de publicar simultáneamente en catalá y castellano. Ya que es necesario (pienso yo) que una gran parte de la cristiandad de siga y comoquiera que has sido elegido eurodiputado también por mis paisanos de Parapanda (allí te hicimos una buena campaña)¿no estimas conveniente apuntarte a la técnica que simultanea tus (útiles)predicaciones. Saludos primaveras, JLLB
April 25th, 2007 a les 9:08
Felicitats pel bloc!
Ànim!