Va ser immediatament després de la commemoració del 26 de juliol de l´any passat que Castro fóu sotmès a una sèrie d´intervencions quirúrgiques a l´intestí i delegà poders. Aleshores es dispararen les expectatives i les especulacions. Començaria una transició, es produïria una successió? A Miami es féren celebracions anticipades, però acabaren aviat. Tal vegada, simplement, s´assistiria a una simple continuació de la situació cubana ? Totes les previsions es feien, si no totalment a cegues, almenys amb un altíssim nivell d´incertesa.

Un any després, els interrogants segueixen oberts, i ha augmentat la cautela dels comentaris. En la cerimònia del 26 de juliol d´enguany, per primera vegada en 48 anys, no hi era Fidel. El parlament l´ha fet Raúl Castro : una hora de lectura, en to ferm i mesurat, sense apartar-se ni un instant del text escrit del [1] discurs (bastant més breu que les torrencials intervencions del seu germà). Les cròniques de la premsa internacional han estat tan cauteloses com el propi discurs i s´han dedicat simplement a resumir la intervenció del dirigent interí. Gairebé ningú no gosa especular. De fet, el desconeixement d´allò que succeeix en el món tancat del poder cubà és molt gran. Fidel [2] s´ha refet una mica, diuen, però es manté aparentment allunyat del poder directe, i es dedica a escriure les seves reflexions setmanals en el diari Granma. Només dues coses es poden donar per establertes, al llarg d´aquest darrer any, en el que molt poques coses semblen haver canviat : ni s´han produït revoltes, ni han aparegut símptomes de divergències internes en el poder.

En la cerimònia de Camagüey Raúl Castro ha parlat sobretot de les dificultats econòmiques i socials del país (que són dramàtiques), ha fustigat la corrupció, ha reclamat disciplina en el treball, ha proposat reformes encaminades a augmentar la producció d’aliments i a obrir-se a les inversions estrangeres, sense repetir els errors del passat.

Les valoracions dels opositors [3] no són coincidents. Alguns diuen que en el discurs no hi ha res de nou. Altres han interpretat el text de Raúl Castro com un senyal reformador, atemperat per la presència encara dominant de Fidel. Aquest -és sabut – no ha estat mai favorable a les reformes econòmiques, que només d´una manera forçada hagués d´acceptar en els moments pitjors del período especial. Manuel Cuesta Morúa, un líder de l´oposició socialdemòcrata, diu que si no s´han produït canvis més dramàtics és perquè Fidel sigue gobernando. Marifeli Pérez Stable ha recordat la frase de Castro després de visitar Xina i Vietnam, el 1995 : << China abrirá puerta de par en par, Vietnam abrirá a ventana. Aquí una rendija ».

Raúl Castro estaria tractant, segons aquestes interpretacions, d´obrir cautelosament una escletxa. En una societat amb terribles problemes quotidians, després de 16 anys de período especial, de manca d”alimentació de salaris baixíssims (10-20 dòlars al mes), d’un racionament insuficient que cobreix a penes dues setmanes, amb corrupció, absentisme i desigualtats en augment, les reformes semblen absolutament urgents i imprescindibles. Però admetent que Raúl Castro les vulgui realitzar, no semblen possibles sense el beneplàcit del seu germà i tampoc és clar que poguessin verificar-se sense generar problemes socials i polítics ulteriors, que ni un dirigent interí septuagenari ni una eventual direcció més col.legiada semblen en mesura d´afrontar.

Qui pot fer, en aquestes circumstàcies, un pronòstic? En tot cas, les mesures encaminades a alleugerir la pena dels cubans són necessàries, i poden ser un factor positiu també en el terreny polític, per evitar el risc de la confrontació caòtica i de les ingerències.