« Gaza: rumors d’última hora | Inici | Gaza: últims desenvolupaments »
Robert Malley: Dialogar prudentment amb Hamas
Per Raimon Obiols | 7 January, 2009
Imprimir
M´ha interessat molt aquest article de Robert Malley, publicat avui a la premsa, i m’he permès traduïr-lo (massa depressa). Espero que us interessi també a vosaltres. Malley és director del programa Orient Mitjà de l’International Crisis Group i fou conseller del president Clinton pels afers israelo-àrabs.
Dialogar prudentment amb Hamas
Una guerra que no volien ni Israel ni Hamas s’ha transformat en una guerra que tots dos estan resolts a proseguir. L’alto el foc preexistent no era perfecte, és el mínim que es pot dir. Israel patia els tirs de míssils intermitents, conscient que el seu enemic jurat aprofitava la treva per reforçar el seu arsenal.
Hamas suportava un embargament econòmic sever que obstaculitzava les seves esperances de governar Gaza. Un compromís lògic era assolible: cessament dels atacs provinents de Gaza a canvi de obrir punts de pas entre>> Gaza, Israel i Egipte. Desgraciadament, la manca de contactes entre els dos actors, la desconfiança recíproca i, sobretot, l’absència d’un mediador eficaç han contribuït al resultat que coneixem: un conflicte de gran abast del que les dues parts esperen treure profit i en el que veuen avantatges superiors al cost.
Per Hamas, perllongar la treva semblava beneficiós, però únicament a condició de controlar-la. La calma relativa li ha permès consolidar el seu poder a Gaza. Però l’assetjament no ha estat aixecat. Els dirigents islamistes es trobaven en la situació incòmoda de justificar una pausa que no millorava en res la vida quotidiana dels habitants de Gaza. Mentre s’acostava la data d’expiració de la treva, els tirs de míssils anaven augmentant, un missatge no gens subtil que Hamas usava la violència per forçar a Israel a obrir els punts de pas. La resposta israeliana haurà sorprès els militants de Hamas per la seva sincronització i la seva intensitat. Però el fet mateix de l’atac no era gaire sorprenent. Era esperat.
Perquè Hamas compta extreure beneficis polítics de les seves pesants pèrdues materials. La victòria, tal com la concep, consisteix en resistir l’assalt del seu adversari. Ara ja pot prevaldre’s de ser la primera força palestina organitzada que ha resistit un atac israelià en territori nacional; per a un moviment que es nodreix de l’imatge del martiri i del valor, això és pa beneït. El seu prestigi, tant a l’interior com en món àrab-islàmic – que havia vist malament la ferocitat de la seva presa del poder a Gaza – en sortirà engrandit. Per contra, els seus rivals palestins – el president Mahmud Abbas, l’autoritat palestina amb seu a Ramallah i el Fatah – resta malmenat. Una invasió terrestre havia estat prevista i, entre certs militants de Hamas, desitjada. Els combats en medi urbà – creuen encertadament o no – jugaria en el seu aventatge.
Israel també veia l’alto el foc amb uns bons ulls relatius, per bé que amb múltiples i comprensibles aprensions. Hamas acumulava coets de més llarg abast, el caporal>> Shalit, segrestrat el 2006, seguia en captivitat; i els atacs provinents de Gaza continuaven de manera esporàdica. Tot això, Israel podia suportar-ho. Però no l’escalada que ha immediatament precedit i seguit el final de la treva. Aleshores, fins els més reticents a l’idea d’una vasta operació militar s’hi han plegat.
Si una invasió no era inevitable, una vegada la guerra llençada esdevenia quasi inexorable. D’una part, la victòria militar no es podia obtenir amb els bombardeigs aeris. De l’altra, i contràriament al cas libanès, sembla almenys concebible per via terrestre. Mancat de profunditat estratègica i sense possibilitat de rearmar-se, Hamas és molt més vulnerable del que era el seu homòleg libanès.
Però i després? On s’aturarà Israel? Si l’objectiu és neutralitzar tota capacitat militar de Hamas, fer-lo agenollar, impedir que cridi victòria i negar-li tota legitimitat, les forces armades israelianes hauran d’entrar previsiblement en el cor dels nuclis urbans. Qui governarà després Gaza? Quina força que no sigui la islamista podrà tenir la menor credibilitat? Certament no l’Autoritat palestina, amb una imatge que es deteriora cada dia que passa. Destruir la força militar de Hamas, pot ser. Però destruir la seva profunda presència social i política és il.lusori.
Si aquesta guerra ha de concloure abans que l’operació israeliana no es transformi en una aventura d’envergadura incerta, de conseqüències aleatòries i de cost humà per desgràcia ja conegut, no hi ha altra alternativa que una intervenció internacional forta i urgent. Des Estats Units, desgraciadament, no hi ha gran cosa a esperar, almenys fins a l’investidura de Barack Obama.
Resta Europa, i en particular França, que amb el president Sarkozy ha fet prova d’un activisme nou i benvingut. Els contorns d’una resolució creïble són coneguts: atur immediat de les hostilitats seguit d’un alto el foc permanent; enviament d’una força multinacional encarregada de verificar-ne el respecte; mesures a la frontera egípcia per aturar el contraban; i obertura de Gaza a Egipte i Israel sota un mecanisme que impliqui els països fronteres, la Unió europea, l’Autoritat palestina i Hamas.
Un fracàs col.lectiu i sense equívoc
Alguns no deixaran de plantejar crítiques. Ordena una treva immediata, diuen, no fa sinó mantenir els elements que han dut a la crisi. Sigui. L’alto el foc eventual haurà de satisfer les necessitats israelianes en termes de seguretat i palestines relatives a l’aixecament del setge. Però esperar que tot això sigui acceptat presentaria enormes riscs: en pèrdues humanes; en danys polítics (radicalització de la regió; descrèdit de les forces dites “moderades“, com Mahmud Abbas; o del pretès procés de pau); o un nou cataclisme a Gaza o a Israel.
Altres denunciaran el fet de reconèixer a Hamas un paper a Gaza. Però és simplement plegar-se a les realitats polítiques. Els habitants de Gaza i del Sud israelià no tindran calma veritable mentre el món es negui a tractar amb el moviment islamista i mentre el moviment islamista ignori les seves obligacions internacionals. A canvi del cessament dels atacs provinents de Gaza i d’un règim de seguretat reforçat, la comunitat internacional haurà de reconèixer a Hamas el dret a exercir-hi el poder interior i a les fronteres.
La història d’aquests dos darrers anys a Gaza es la d’un fracàs col.lectiu i sense equívoc: de Hamas, que perdut l’ocasió d’actuar com un actor polític responsable; d’Israel, que s’ha limitat a una política quimèrica apuntant a aïllar i afeblir el moviment islamista i que haurà produït precisament el contrari; de la direcció de l’Autoritat palestina, que refusà acceptar el triomf electoral del seu rival i intentà esborrar-lo, per acabar finalment actuant com representant d’una fracció del poble contra una altra; i en fi de la comunitat internacional, que ha exigit que Hamas es transformés en partit polític sense incitar-lo i que només ha descobert tardanament les virtuts de la unitat palestina, després d’anys passats a combatre-la.
Dialogar prudentment amb Hamas, reconèixer el seu paper a Gaza i en els punts de pas: això constituirà tal volta una “victòria” pel moviment islamista, siguis les que siguin les destruccions i pèrdues que ha sofert. Però és la conseqüència d’un embargament irreflexiu que mai s’hauria d’haver produït. I a més, si això ajuda a acabar amb els tirs de coets i permet als israelians viure més normalment, això constituiria igualment una important victòria per a Israel – i, més encara, pels civils des dos costats que són els únics que paguen la factura.
Categories: Món, Politica europea | 1 Comentari »
January 16th, 2009 a les 2:10
Interssatíssim article que explica moltes coses que ajuden a entendre el conflicte. Ben cert que l’ancorament de les posicions d’uns i altres fan difícil l’entesa (la treva i el diàleg psterior).
Amb tot, és difícil oblidar l’acarnissament de la guerra desencadenda aquests dies, de la que no es pot justificar la masacre i el genocidi a que es sotmet al poble palestí. La sofisticació dels métodes, de l’armament utilitat, de la selecció dels objectius i de la violació constant de tots els drets humans és intolerable. La comunitat internacional està demostrant, una vegada més, que la dignitat no està entre els seus principis ni entre les seves prioritats. Inconfessables interessos impedeixen que les persones estiguin per damunt de tot i que aquestes siguin el bé més preuat, que, a qualsevol preu, s’haurien de presservar.