Certament, és necessari redefinir el nou contingut ideològic de l’esquerra. No vull dir amb això que els marcs que resegueixen els nostre compromís amb el “socialisme ” i alhora ens diferencien de la ” dreta”- la igualtat- no siguin vigents. És més ,potser esdevenen actualment més necessaris; això si, el context econòmic, social i polític bufa a favor de les “dretes”.
En una societat a on impera l’individualisme, a on “la societat risc “de U.Beck ha esdevingut un nou paradigme y a on la concepció de la modernitat ha passat de sòlida a líquida ( Z.Bauman),s’ha generat un subsol emocional poruc que condueix cap a un recolliment ideològic. Segons el meu humil parer,les “dretes” parteixen amb una certa aventatge alhora d’articular missatges d’ordre i seguretat. Aquest nou context globalitzador,ens ha agafat a contrapeu.

- Les noves èpoques ens obliguen a implementar noves actuacions. Potser el quadern de bitàcores de l’esquerra europea,requereix un nou GPS o sistema de navegació, d’acord amb els nous temps.

Crec que serà bastant difícil recuperar a la classe treballadora degut el cas que ben pocs es consideren com a tals. Puc observar al meu voltant, sóc oficial de 1ª normal i corrent, que la gent no gaudeix de la seva professió, tant sol és el mitjà per aconseguir els diners necessaris per ser com qualsevol consumista més, l’únic que importa és fer diners per l’oci o mantenir un estatus equiparable al del seu veí, cada cop hi ha menys gent que és preocupi per estalviar pel seu futur… i és això el que precisament ofereix la dreta, una societat de consum on l’oci i l’esbarjo ha de ser el centre de la vida de qualsevol ciutadà, sol divertir-se, res de pensar…
I jo em pregunto: Els ideals s’hauran d’adaptar a la vida despreocupada o lluitarem perquè la gent sigui conscient de la seva realitat?… Pensem-hi! perquè a tothom li costa deixar el núvol de fantasia on els han col·locat.

D’entrada dir que Gramsci sempre m’ha semblat el més interessant del marxisme (pot ser perquè em sembla poc marxista, i que se’m perdoni el sarcasme).

Centrant-me en el tema de l’article, he de dir que després d’haver-me llicenciat en història encara segueixo sense trobar el punt en el qual l’esquerra abandona la lluita per l’hegemonia i comença a cedir terreny a la dreta.
Els manuals d’història situen aquest punt a l’any 73 amb la crisi del petroli i el desequilibri mundial de les economies. No obstant, aquesta explicació de manual no em resulta satisfactòria. Perquè certament aquest fet hi va tenir una incidència notable. Però va caldre alguna cosa més que uns desajustos macroeconòmics per brutals que fossin (que ho van ser).

Tinc la intuició que el problema de fons sorgeix en la transformació de la societat. La figura decimonònica del proletari fabril ja no existeix. I per tant, l’esquerra no pot seguir interpelant a un subjecte que ja no és tal. Ara és un ciutadà que té accés a la cultura, a l’educació, a una sensació d’estabilitat prou important en la seva vida personal i familiar. Que té o pot tenir un reconeixement personal dins del seu entorn.

En conseqüència, la tasca de la política ja no ha de ser tant la transformació emancipatòria de la societat, com el manteniment de les condicions necessàries pel seu benestar.

La desconexió hegemònica entre la societat i la socialdemocràcia es produeix quan la primera vol agafar les regnes del seu futur i l’esquerra es resisteix encara amb discursos excessivament messiànics.

I amb això vull respondre al segon comentari. Crec que realment no existeix el drama plantejat entre un individualisme autista o la responsabilitat corporativa. Que aquesta responsabilitat corporativa no s’expressi en les formes en les que els que ens apassiona la política ens agradaria, és a dir en afiliacions massives a partits polítics d’esquerres o a sindicats, no vol dir que no existeixi. De fet, el món associatiu segurament mai havia estat tan viu com a avui en dia.

Donem a la societat les eines perquè pogui mantenir el seu benestar i exercir la seva responsabilitat amb la col.lectivitat de la millor manera que ho cregui oportú i tornarem a tenir el suport massiu de la gent com la vam tenir durant bona part del segle XX amb victòries sonores i continuades de la socialdemocràcia europea.

Disculpeu-me per l’extensió del comentari.

Celebro el comentari de’n Raimon Obiols perquè reconeix la importància de les idees, de l’hegemonia ideològica ue conforma estats d’opinió i a la llarga majories polítiques. Sempre he cregut un error que el PSC, des de l’inici del seu poder municipal, abandonés el discurs ideològic i es dediqués només a la gestió. De l’abandó del combat ideològic des dels anys vuitanta n’ha derivat l’hegemonia ideològica nacionalista i individualista actual (naturalment afavorida per l’evolució social).

Crec que els dirigents de totes les èpoques del PSC en tenen una responsabilitat. Al final, el partit insuls i sense projecte (almenys explícitat) i de pura gestió.

Post del meu bloc:

[1]

Durant la seva campanya electoral Nicolas Sarkozy, es va definir a si mateix com el candidat dels valors. Pot semblar-nos que es va situar en un terreny avantatjós per a les esquerres. Però no és així: Li permet evita parlar dels interessos econòmics que defensa (descobrint si afavoreixen o no a una minoria), i substituir-los per un debat genèric sobre nació, ordre, respecte, mèrit, treball, identitat, civilització,…,o religió.

Hauríem de treure la lliçó i veure que qualsevol esment a aquesta classe de valors als quals s’aferra Sarkozy dóna possibilitats de sembrar la discòrdia entre les classes populars: la gent està normalment més dividida sobre moralitat, religió o disciplina que sobre la necessitat de guanyar un bon salari o de tenir un treball estable. A la dreta no sempre li resulta fàcil adoptar aquesta tàctica. Però pot fer-ho quan l’esquerra és incapaç de descobrir on es troben els veritables enemics.

Una vegada instal·lat en el terreny pantanós dels valors, Sarkozy va arribar a afirmar: “ he fet meu l’anàlisi de Gramsci: el poder es guanya a través de les idees. És la primera vegada que un home de dretes assumeix aquesta batalla”.

Està clar que l’obra de Gramsci no es troba sobre la tauleta de nit de Sarkozy. És probable, fins i tot, que no l’hagi consultat mai i es limiti a citar-la d’oïda, com mostra la imprecisió de la primera part de la seva frase. Però per a ell això no es transcendental. No té la intenció de justificar la seva afirmació i encara menys d’analitzar-la en detall. Només espera apuntalar una mica més les seves posicions i donar una nova bufetada a l’esquerra.

Una cop assenyalada la manca de precisió de la primera part de la seva frase, desmuntar la segona part, o sigui, aquella en la qual d’una manera pretensiosa diu que “ha estat el primer home de dretes que ha assumit aquesta batalla”, resulta una tasca fàcil: SERGE HALIMI, ha deixat al descobert com Reagan ja es va avançar a Sarkozy. Entre nosaltres, Raimon Obiols i J.L. López Bulla, també han insistit en el mateix argument.

No té massa sentit, per tant, perdre el temps per arrencar les mans dretanes de Sarkozy de damunt d’un teòric marxista de gran vàlua, com Antonio Gramsci. Ell mateix s’ha posat en ridícul. Però ja que ho ha mencionat, val la pena recórrer a l’obra de Gramsci, amb la finalitat de fer un breu repàs del veritable paper que ara assumeix en Sarkozy.

Podríem trobar eines potents dintre de la teoria gramsciana, referent al cessarisme, la revolució passiva, la funció dels intel·lectuals o el transformisme, que ens ajudarien a comprendre Sarkozy i el seu entorn. Però aquí ens limitarem –i de manera breu- a la visió de Gramsci sobre l’hegemonia.

Segons Gramsci l’hegemonia és el procés pel qual una concepció del món és acceptada pacíficament per la gent. Un grup social es converteix en dirigent i hegemònic quan convenç als altres que els seus interessos particulars, econòmics i corporatius són interessos generals. En altres paraules: en una societat capitalista com la francesa, la burgesia com classe hegemònica, es veu en la necessitat de fer acceptar el seu domini entre aquells que explota.

Sarkozy ha estat Ministre d’Interior. Sap que el poder no pot mantenir-se únicament sobre la violència uniformada. La repressió té un cost econòmic important i deixa al descobert el vertader paper classista de l’Estat. En diferents ocasions ja s’ha trobat amb conflictes gruixuts, especialment entre els joves marginats dels barris perifèrics. Si l’opció és la repressió, ha de garantir-se que aquesta ha estat acceptada com remei prèviament per la majoria de la població. Els reprimits han de quedar aïllats socialment.

En França la ideologia de la classe dominant està bastant assentada: Ara per ara , el sistema capitalista no és qüestionat de manera majoritària. Però la patronal vol imposar “noves reformes” que es pretén que siguin acceptades per les classes socials dominades. És necessari, per tant, afeblir-les i corrompre les seves ideologies pròpies.

Com vaig explicar en un altre “post”, la imposició de les reformes patronals situen a la classe obrera davant una ofensiva de caire global. Però no s’està fent de cop sinó a través de diferents moviments tàctics.

El primer va ser la inclusió dintre dels contractes de les hores extraordinàries suplementàries. Aquí de nou, l’aspecte ideològic, amagat darrere del suposat debat de valors, resulta evident: Reforça la idea que els obstacles per a l’ocupació vénen d’una reglamentació massa rígida (les 35 hores) i que es pot guanyar més diners, però per a això farà falta també treballar mes. El segon moviment és el dels servei mínims. Si s’assoleix limitar el dret de vaga es podrà retardar l’edat de la jubilació. El tercer moviment ha estat la reforma fiscal. S’afavoreix als rics.

Tot això, de moment sembla que transcorre sense pena ni glòria. Sarkozy aprofita el període de gràcia que inicialment s’acostuma a donar als governants, durant el qual els actors socials i els ciutadans en general romanen en una actitud expectant.

Mentre, en el nostre país, els mitjans no deixen de presentar-nos a un Sarkozy relacionat amb el debat dels valors i se sorprenen amb les seves maniobres d’ampliació del bloc dretà neoliberal amb la incorporació (transformisme) de personalitats que havien militat en l’esquerra o en els moviment socials.

El que fa falta a França, en tot cas, és garantir la reunificació del món del treball, superant les divisions imaginàries en les quals Sarkozy ha sustentat la campanya electoral: diferències entre generacions, procedència nacional, lloc de residència .També serà necessari construir una alternativa d’esquerres basada en un nou bloc social.

Mentrestant, aquí hauríem d’evitar que se’ns conduís, com ha passat a França, al parany del debat dels valors situant en canvi clarament quins són els interessos econòmics i socials que les esquerres defensen i quins combaten.