« L’última temptació d’Al Gore | Inici | Ha començat la Convenció pel Futur »
Dos comentaris sobre el futur dels partits
Per Raimon Obiols | 11 July, 2007
Imprimir
Demà tindrà lloc la primera sessió de la “Convenció pel Futur“. M’han demanat que participi en un dels àmbits de debat, que discutirà sobre “Els partits del segle XXI“. Heus ací la nota de treball que he preparat, suggerint alguns elements de discussió:
1. Qüestions de confiança
En el debat sobre els partits del futur s’hi barregen múltiples qüestions: els ràpids canvis socials i culturals en les nostres societats; les creixents carències de capacitat de les democràcies davant una economia i uns mercats que “s’escapen” al ritme accelerat de la globalització; la potent interacció entre comunicació i relacions de poder en el nou context tecnològic de les nostres societats; la distància en augment entre ciutadania i partits; etc. A la vegada, una multiplicitat de nous actors, amb formes d’actuació innovatives i autònomes, ha aparegut en l’arena política. En particular, moviments que, en la seva diversitat, tenen uns trets comuns: horitzontalitat, autoorganització, i també una profunda desconfiança envers les organitzacions formals de la política “realment existent“. Aquests moviments han mostrat, des dels anys noranta del segle passat (Seattle, el 1999; els FSM, etc.) la seva capacitat d’autoorganització, mobilització i agregació, molt sovint sense jerarquies formals, i una considerable creativitat col·lectiva, sobretot en l’ús de les tecnologies de comunicació interactiva.
En l’expressió que ha aplegat moviments molt variats (”Un altre món és possible“) es troba la tensió contradictòria ( entre “alteritat” i possibilitats concretes de canvi) que hauria de ser el tema d’atenció prioritària d’aquells que veiem, d’una banda, les possibilitats i els límits de la denúncia i la mobilització; i de l’altra, les contradiccions i els perills d’una política institucional (dels partits i parlaments) que sovint deriva vers l’autorreferencialitat i la manca de capacitat transformadora. Si el socialisme ha estat, en un cert aspecte, una lluita contra l’ “impossibilisme“, aquesta prioritat no requereix de masses explicacions. Els nous moviments “horitzontalistes“[1] [1] es troben afrontats a un dilema: si no participen en la política dels partits i en les competicions electorals, si no s’hi relacionen sinèrgicament, poden contribuir a cedir el poder a la dreta. Però si participen en el joc amb els partits i les eleccions, poden perdre o subvertir els seus elements de creativitat, d’impuls transformador i d’igualitarisme alternatiu. Aquest dilema es fa més agut i urgent justament a causa de la gravetat global de les situacions que els moviments denuncien.
Hi ha algunes seqüències nacionals relativament recents que són interessant en aquest aspecte. Una dialèctica positiva és la que es produí a Espanya el 2004, en la seqüència “mobilitzacions contra la guerra d’Iraq – eleccions i canvi de govern – retirada de les tropes espanyoles“. En canvi, una dialèctica negativa es produí França a partir de la victòria del “no” a la Constitució europea: “‘pausa de reflexió’ i contraofensiva intergovernamentalista a Europa – divisió i fragmentació de les esquerres – incapacitat de creació d’una sinergia majoritària – victòria electoral de Sarkozy“. No es poden extreure lliçons generals d’aquestes seqüències, però sembla que en qualsevol cas l’objectiu ha de ser trobar punt d’interrelació, de sinergia, entre el poder de canvi que es genera dins de la societat (on els moviments socials poden jugar un paper a voltes decissiu) i les possibilitats concretes de canvi en el govern institucional de les nostres societats (i del món), cosa que depèn en bona mesura de la construcció de majories democràtiques en les institucions.
Si, com crec, cal explorar les possibilitats d’una interacció positiva entre subjectes socials (individuals i col.lectius), moviments socials, i partits de progrés, s’han de crear les condicions per un nou tipus de relacions que permetin superar l’estadi de les desqualificacions i fragmentacions improductives i, sobre la base de la independència de tothom, construeixin terrenys comuns de crítica del present i de discussió sobre el futur. Això requereix, d’entrada, actituds d’obertura i inclusió; i també un esforç de producció de nova cultura política, de creativitat programàtica i d’acció.
2. Els “debats de frontera”
No és possible prefigurar les formes que aniran prenent els partits del futur. Sens dubte implicaran nous mecanismes de participació, i probablement noves formes flexibles de relació i d’agregació en els “interfaces” entre societat i política, entre ciutadania i partits, i entre moviments i institucions. La Convenció pel Futur és una temptativa en aquesta direcció. Vol produïr “debats de frontera” (que sempre solen ser els més interessants, els més fecunds). Cal un cert coratge per aquests debats: sortir dels territoris coneguts, de les certeses apriorístiques, de les idees i frases fetes. Cal inventar nous vocabularis, sortir de la falsa seguretat dels plantejaments convencionals. Els independents, la gent dels moviments “horitzontals“, dels sindicats i associacions, hi pot trobar una manera de sortir de pautes autorreferencials que poden aïllar dels contextos socials i polítics més amples. La gent que treballa en l’àmbit de la política institucional necessita encara més vitalment aquests “debats de frontera“. En aquest sentit, la Convenció és una iniciativa que parteix de dues consideracions: 1) per l’esquerra, l’objectiu no pot ser altre que la construcció d’una acció política col·lectiva, social i participativa. El triomf de la dreta consisteix precisament en l’atomització dels individus, sols i inermes davant el mercat i les relacions de poder. Les respostes “modernitzadores” dels qui des de l’esquerra dónen això com inel·luctable no tenen, crec, cap viabilitat a mig termini (i em sembla que ja s’està veient: la “política de mercat“, centrada en lideratges mediàtics, “spin doctors” i demoscòpia està envellint ràpidament i deixa la porta oberta a noves possibilitats inèdites, que son les que hem d’explorar);
2) Les qüestions de mètode seran fonamentals, i es refereixen, bàsicament, a una adequació coherent de mitjans i finalitats, estils d’actuació i motivacions polítiques. Davant la societat de la desconfiança i de la disgregació individualista (el camp abonat de la dreta), la regeneració de confiança col.lectiva és vital per nosaltres i depèn d’algunes coses simples i indispensables: mètodes oberts, igualtat de condicions en l’actuació política, motivacions comuns per damunt de les personals, solidaritats efectives, creació de poder social. Cal distingir sempre entre dos sentits diferents del terme “poder“: 1) com a capacitat col.lectiva de transformació, i 2) com a dominació que crea assimetries entre els que disposen de poder i aquells sobre els quals el poder és aplicat. El principal objectiu d’un partit socialista digne del seu nom ha consistit sempre en lluitar pel primer poder i lluitar contra el segon. això implica una funció bàsica: traslladar el poder transformador de la societat a les institucions; traduir en canvis legals i en obra de de govern els projectes generats amb la societat i dins de la societat. En la situació actual s’afronta a nous reptes i contradiccions, que no ens han de fer perdre de vista dues coses bàsiques:
Primer: la característica bàsica dels partits (instruments adreçats a l’aplicació de poder mitjançant l’accés al govern) no és modificable i, per bé que no és reduïble l’acció política a la dels partits, resulta il·lusòria i estèril tota pretensió de superar la democràcia de partits.
Segon: també és il·lusori no veure que s’està produint una erosió del propi sentit dels partits (d’esquerra), amb un risc que esdevinguin simples “multiplicadors” de poder institucional, referits prioritàriament a les necessitats d’autorreproducció dels seus membres professionalitzats, i perdent la connexió amb la força potencialment transformadora de les seves bases socials. En aquest sentit, la reducció de la base dels partits de masses, amb els seus sentiments col·lectius, les seves opinions i discussions, la seva activitat cultural i social, és conseqüència i causa, a la vegada, d’una situació de distància i passivitat de l’electorat, que fa que la idea de representació perdi legitimitat i s’associï a separació entre el poble i “els polítics“, a pèrdua de confiança, a consultes electorals més marcades per la confrontació mediàtica de líders i partits (paradoxalment cada vegada més dura i amb propostes més indistingibles), que en la mobilització d’uns projectes alternatius. La principal qüestió que ens hem de plantejar, a l’hora de lluitar contra aquesta situació, és com agregar i com mobilitzar energies pels canvis possibles en una direcció de més igualtat, més llibertat i més cooperació. Això planteja reptes de continguts (noves anàlisis, nous programes) i també, com he indicat, fonamentalment qüestions de mètode, de nous mètodes pel món del treball “post-fordista“, de l’economia del coneixement, de la societat individualitzada i mediatitzada. Del que es tracta és de plantejar-se un repte de cultura política, de batalla de les idees, no en circuit tancat, sinó adreçant-se a una gran part de la societat.
Estem en una situació que resulta d’una victòria dels plantejaments d’hegemonia de la dreta a Occident, d’ençà dels anys setanta i vuitanta, que ha creat un model cultural dominant. Amb l’eclosió de la societat mediàtica, aquest model dominant s’ha estès i ha penetrat capilarment, en les percepcions individuals, incloses les dels sectors populars, del món del treball: ho mostren les victòries inicials de Bush, les de Berlusconi, o la recent de Sarkozy. Plantegen la qüestió de la centralitat necessària, per nosaltres, de la qüestió del treball. Les batalles pels drets individuals són necessàries, però no han de fer-nos oblidar aquest fet. S’ha parlat molt sobre el “post-fordisme“, el final de l’obrer-massa, de la desaparició de la fàbrica. Però no s’ha de llençar l’infant amb l’aigua de la banyera, i el destí de l’esquerra es jugarà, en les properes dècades, en la seva capacitat d’agregar els treballadors, els professionals de la nova economia, el món del precariat qualificat i no qualificat, i el món de la immigració.
Les dificultats d’aquesta tasca són molt grans, però les possibilitats ho són també. Cal tenir-ne en compte una, molt especialment: una contradicció bàsica de l’economia del coneixement és que les mateixes noves tecnologies que produeixen una expansió de la mercantilització i la comercialització a nous àmbits de la vida dels treballadors i dels consumidors (creant simultàniament nous mercats i noves condicions de teball), generen també inèdites possibilitats de resistència i resposta alternativa als poders econòmics dominants, sobretot sobre la base de les xarxes de comunicació interactiva horitzontal. Ací, en la “networked politics” es construeix el terreny bàsic on es jugarà el procés d’un nou cicle de l’esquerra i el desenvolupament futur dels seus partits.
——————————————————————————–
[2] [1] Parlo d’”horitzontalisme” sobre la base del lèxic que aquests moviments han emprat en els darrers anys: “democràcia participativa“, “cooperació no jeràrquica“, “autonomia“, “descentralització“, “empoderament“, “autoorganització“, etc.
[3] [2] Si el diagnòstic dels moviments socials sobre la situació mundial és correcte, no tenim temps a perdre“, ha escrit Lluc Peláez, que es demana: “Quina ha de ser l’estratègia d’emergència?“.
Categories: General, Política catalana, Socialisme | 5 Comentaris »
July 14th, 2007 a les 0:45
[...] Us recomano consultar a mesura que es vagin publicant els materials de les sessions de treball del dia 12 de la Convenció i us recomano , també, a aquells i aquelles que us sentiu identificats amb la iniciativa que participeu en el procés de generar pensament col.lectiu. Es tracta d’escriure un text que exposi una “tesi” sobre qualsevol dels trenta temes que queden recollits a l’agenda temàtica , o bé, fer comentaris als texts que ja es van publicant , a través de la pàgina web i del blog. Algunes de les intervencions les podeu veure també als blogs personals dels diversos ponents. Em sembla especialment interessant la que va fer Raimon Obiols. [...]
July 27th, 2007 a les 15:59
[...] es pot fer en aquest cas és invitar a llegir o rellegir amb l’atenció que es mereix el seu text Dos comentaris sobre el futur dels partits. La seva és una visió que senyala els problemes i obre camins de solució. Per la meva part, [...]
August 5th, 2007 a les 9:17
La pregunta no pot ser més pertinent: Com és que la gent s’interessa tan poc per la política (abstenció catastròfica en les eleccions, etc.)? Jo diria: com és que els polítics s’interessen (i respecten) tan poc per la gent? Alberto Gonzalez, Berlusconi: mentiders professionals. Sarkozy: els seus deals amb el sinistre Khadafi queden sota les tovalles de l’Élysée. La gent no té per què ficar-hi el nas. Més aprop de nosaltres: No estic gens segur que José Blanco s’interessa per la gent de Navarra – i la respecta. Fernandez de la Vega: la situació a Guatemala curosament escamotada del discurs públic. Guatemala és l’infern: droga, maffias, corrupció, para-militars – el chaos. Ara, llegiu el que la vice-primer ministre declara en els periòdics després del seu viatge en aquell païs – equival a confessar que dir la veritat i donar els resultats del que hi ha fet no està a l’altura d’aquesta gent inculta. Zapatero a Barcelona: una bona dosi de retòrica i quatre vaguetats insubstancials. Repeteixo: pot esperar-se que el dia que la política respecti i s’interessi per la gent (ja sia dient la veritat – o callant) la gent farà més cas de la política i li tindrà mes respecte.
August 13th, 2007 a les 19:47
[...] que se puede hacer en este caso es invitar a leer o releer con la atención que se merece su texto Dos comentarios sobre el futuro de los partidos. La suya es una visión que señala los problemas y abre camino de solución. Por mi parte, [...]
December 4th, 2007 a les 0:37
[...] es pot fer en aquest cas és invitar a llegir o rellegir amb l’atenció que es mereix el seu text Dos comentaris sobre el futur dels partits. La seva és una visió que senyala els problemes i obre camins de solució. Per la meva part, [...]