« Quan els acòlits s’extralimiten | Inici | Amalia Solórzano »
El 60è aniversari de la Declaració dels drets humans
Per Raimon Obiols | 11 December, 2008
Imprimir
Ahir fou el seixantè aniversari de l’aprovació de la Declaració Universal dels Drets de l’Home, a l’Assemblea General de les Nacions Unides, reunida al Palau de Chaillot, a Paris, el 10 de desembre de 1948 (l’edifici de Nova York estava encara en construcció).
Es tracta d’una data d’enorme significació. Abans, la protecció dels drets humans, a escala universal, era totalment embrionària i fragmentada. Abans de la segona guerra mundial, la Societat de Nacions havia tractat únicament la situació de les minories nacionals i de les poblacions dels països sota mandat. Només la Organització Internacional del Treball (OIT) havia establert acords més universals, pel que fa a la protecció dels drets dels treballadors.
Però la data del 10 de desembre de 1948 marca un canvi, d’extraordinària significació històrica. Per primera vegada, després dels efectes tràgics i devastadors de dues guerres mundials (i en bona mesura a causa de l’enorme commoció general que aquests havien produït), la comunitat internacional reconeixia la dignitat i igualtat de totes les persones, i els seus drets fonamentals, independentment de la seva raça, sexe, religió o origen.
Dos noms resten lligat a aquesta Declaració històrica: René Cassin i Eleanor Roosevelt. Cassin, francès i jueu, republicà, home d’esquerra, ferit de la Gran guerra, gran jurista, resistent a Londres des de 1940, fou el principal redactor del text de la Declaració. Eleanor Roosevelt, vídua del president dels EUA, impulsà el debat del projecte des de la presidència de la Comissió dels drets de l’home de les NNUU (reemplaçada el 2005 pel Consell Internacional dels dret de l’home).
L’aniversari és l’ocasió d’un balanç que, naturalment, és molt contrastat. Alguns prefereixen concentrar-se en els aspectes positius de l’evolució, al llarg d’aquests sis decennis, en matèria de respecte dels drets humans. Altres, com el jurista i senador socialista francès Robert Badinter (que en diversos aspectes recorda la figura de Cassin) parlen d’un terrible retrocés en aquest darrers anys, sobretot després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001i de les reaccions que produí.
“Quina regressió, d’ençà de la celebració del cinquantenari de la Declaració, el 1998!”, es lamenta Badinter. Evoca Guantánamo, la Patriot Act, les situació a tants i tants indrets del món, i té raó. Jo també crec que la darrera dècada ha estat un retrocés, i tant de bò s’obrin al món noves possibilitats de recuperació. Malgrat que l’interès pels drets humans no ha estat mai tan gran, malgrat l’existència d’un entramat extens i actiu d’organitzacions de la societat civil global, malgrat que tothom diu que “està a favor” del respecte als drets humans, etc., la realitat concreta de les coses ens diu que, massa sovint, els discursos van per una banda i l’ acció dels poders per una altra.
La lluita contra la barbàrie no es resol amb declaracions, per bé que aquestes tinguin a vegades (com és el cas d’aquesta que commemorem) una importància fonamental.
Categories: Món, Parlament europeu, Politica europea, Semblances | 2 Comentaris »
December 11th, 2008 a les 21:34
Encara no ha passat prou de temps per fer balanços, 60 anys per un humà, és molt de temps, per l’Humanitat, és no res.
Sol tenim en ment el més proper, però, Vietnam, va ser dolent per tots; Tiananmen amb la famosa imatge del noi davant dels tancs; Las Madres de la Plaza de Mayo, que he de dir que no coneguis millor que jo; Sierra Leona i molts més anteriors al 11S i posteriors a la seva declaració… Guantànamo és tan sol una part de la vergonya que coneixem, i encara és massa aviat per poder parlar de fracàs.
December 12th, 2008 a les 11:39
La Declaració Universal dels Drets Humans fa 60 anys que ens prova que és més facil que un Estat signi una Declaració o un Pacte, que no pas que porti a terme el que ha signat.