« Una “autocrítica” de Duran sobre el País Valencià | Inici | Quan els acòlits s’extralimiten »
Dues planes d’ “El Temps”: a Catalunya, units o dividits?
Per Raimon Obiols | 4 December, 2008
Imprimir
Llegint la revista “El Temps” d’aquesta setmana (és una publicació que va millorant malgrat els mals temps que córren, també per a la premsa), em trobo amb un parell de pàgines contigües (concretament la 30 i la 31) que reflexen bé, des del meu punt de vista, la situació una mica bipolar de l’opinió publicada en els mitjans de comunicació de Catalunya.
A la pàgina 30, hi ha un article d’Andreu Mas-Colell, que es titula “El Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació: un sistema equilibrat i obert“. És un text bastant clar. Partint de la constatació d’una situació dificilíssima, amb la “necessitat ineludible de contenir la crisi financera” i d”aconseguir després (“i no serà gens fàcil”) , que “l’impacte de la crisi sobre l’economia real es quedi en recessió i no en depressió“, Mas-Colell creu que encara que “la situació és plena d’incerteses“, aquestes són “en bona mesura comunes a molts països diferents, i per tant podríem suposar que, en una primera aproximació, no ens en sortirem pas ni millor ni pitjor que alguns altres“.
Però allò que interessa Mas-Colell és l’horitzó més allunyat, i especialment “el de la política que incideix en la productivitat” (en bona part, per bé que no exclusivament, la política de R+D+i). Aquí si que “hi haurà guanyadors i perdedors“. Seran els països que hagin sigut capaços de “reconfigurar la seva economia cap a vies noves, aquells que tindran l’oportunitat de liderar l’economia del futur“.
“A Catalunya“, escriu Mas-Colell, tenim “una situació relativament favorable: per una banda, el nostre nivell en R+D ha fet un salt espectacular en quantitat i qualitat els darrers deu anys, i comencem a ocupar un lloc rellevant a Europa“. Per altra banda, afegeix, “l’impuls de R+D+i és un objectiu compartit pels diversos sectors polítics i socials del nostre país. Aquesta afirmació no és simplement retòrica. De fet, hem aconseguit de traduir una continuïtat real de la política científica i tecnològica en un Pacte Nacional per a la Recarca i la innovació, subscrit, en particular, pels partits que representen 133 dels 135 diputats del Parlament de Catalunya“.
La conclusió de Mas-Colell és que “allò que compta és que hi hagi un acord en els grans objectius“. Després cal, evidentment, desenvolupar els acords: treballar-hi amb intel·ligència, continuitat i també accent propi dels qui governen en cada moment. En funció de l’acord, “a cada govern li tocarà de modular-lo segons els punts de vista propis“.
“Més val dividits” és, per contra, el títol de l’estimulant article que trobem a la pàgina següent, dedicat a rebatre l’existència de la “unitat catalana” , no sols en el present sinó també en el passat. L’autor creu que la unitat (que segons ell no ha existit mai, o ha estat simplement “un decorat“) “si un dia s’arriba a produir”, a Madrid “s’hi faran el mateix panxó de riure que si hi anéssim dividits, i a sobre se’ns veurà el llautó de la ineficàcia d’anar-hi tots de bracet“. És a dir, que serem motiu de befa, tant si anem plegats com si ens barallem.
La solució a aquest dilema hamletià aparentment insoluble? Segons l’autor: “esdevenir més conseqüents, menys servils“, és a dir “amb amenaces creïbles“.
El nostre no és doncs un problema d’unitat o divisió, sinó de virilitat. Estem de broma? O és que no hem après res dels resultats polítics de l’exhibició testicular, en la seva versió retòrica (que fa riure) o pràctica (que fa plorar)?
Amb tots els respectes, i una mica fatigat de l’articulisme reiteratiu, confrontatiu i hipocondríac del moment actual a Catalunya, jo em quedo amb els acords raonables i amb la unitat concreta i pràctica que construeixen.
Categories: Política catalana | Sense Comentaris »