« Consell europeu: Conclusions de la Presidència | Inici | Sobre el futur del catalanisme »
Antoni Castells a Madrid
Per Raimon Obiols | 26 June, 2007
Imprimir
Val la pena llegir el text de la conferència d’Antoni Castells, conseller d’economia i finances de la Generalitat, en el Forum Nova Economia (a Madrid, el passat 15 de juny). Em costa parlar bé de Castells, perquè m’hi uneix una llarga amistat, però la seva conferència és extraordinàriament interessant, i mostra una vegada més que el prestigi del conseller d’economia ben guanyat.
Castells parlà d’economia i de politica. Feu inicialment dues referències. La primera, preocupada,a la ruptura de la treva per part d’ETA: la situació actual, va dir, “ha de dur-nos a l’afirmació equívoca que en front del terrorisme sols existeix una línia divisòria acceptable: la que separa els terroristes dels que no ho són. Qualsevol altra línia divisòria només serveix per enfortir el terrorisme i afeblir els que volen acabar amb ell. I amb això em refereixo especialment a aquells que, en un costat o l’altre, segueixen posant en la pràctica la divisió fonamental, quan es tracta d’afrontar la política enfront del terrorisme, entre nacionalistes i no nacionalistes i no entre terroristes i enemics del terrorisme“. La segona, positiva, al trentè aniversari de les eleccions del 15-J de 1977, per afirmar la necessària vigència d’un consens democràtic fonamental que ens ha garantit “el període més llarg d’estabilitat política, creixement econòmic i prosperitat social“.
Parlà d’economia catalana: “Hem tancat l’any 2006 amb un creixement del 3,9%, el més alt des de l’any 1999, i hem començat el 2007 creixent al 4% (…) Des dels anys seixanta no travessàvem una etapa tan llarga i sostinguda de creixement“. Es referí a l’ocupació, també ací les xifres parlen elles soles: 400.000 llocs de treball en tres anys. Una taxa d’ocupació del 71,4%, per damunt dels objectius que l’Agenda de Lisboa fixà per l’any 2010, i una taxa d’atur que se situa en un mínim històric del 6,7%“. “Això succeix“, afegí Castells , “mentre es produeix una transformació de fons del nostre model de creixement, en la direcció desitjada. La construcció per bé que creixent encara per damunt de la mitjana, ha deixat de ser l’únic motor del creixement; i en canvi han pres el relleu les exportacions i l’inversió de béns d’equip, que estan creixent a taxes del 12% i del 6,7%“.
“Aquesta és amigues i amics, la realitat econòmica de Catalunya“, va concloure, “Avui el PIB per càta a Catalunya se situa entorn del 110% (el 107,2% per ser més exactes) de la UE dels quinze (no dels vint-i-cinc, naturalment, respecte a la qual se situaria entre el 115 i el 120%). Catalunya figura entre les regions més pròsperes d’Europa. Per davant de Rhône-Alpes, prop de Baden-Wurtenberg i Renània del Nord-Westfàlia, per damunt pràcticament de totes les regions italianes. Només set països de la UE tenen avui un PIB per càpita en paritat de poder de compra superior al de Catalunya“.
Parlà també de la rivalitat entre Catalunya i Madrid, en el paper “de motor, de lideratge econòmic“. Una competència “que pot ser saludable i pot ajudar-nos a fer millor les coses, si es produeix, com ha de ser sempre per a que la competència sigui real, en condicions d’igualtat. És a dir, aplicant les regles de joc de la mateixa manera per a tots, i amb un àltre, un poder de l’Estat, que no confongui Espanya amb Madrid“. Castells va dir que “Catalunya és avui el primer motor econòmic d’Espanya“, el territori “més competitiu de l’economia espanyola, com mostra els pes de les exportacions, que són el millor indicador de la competitivitat d’una economia“. Prop d’un 30% de les exportacions espanyoles, digué es generen a Catalunya, “i el percentatge supera de llarg el 40% quan parlem d’exportacions d’alt contingut tecnològic“.
Castells llençà un missatge d’optimisme en relació amb el desenvolupament de l’Estat de les autonomies (que gestionen el 30% de la despesa pública total i que s’ha mostrat molt més dinàmic i eficaç que el vell Estat centralitzat), i d’inquietud enfront dels qui, dient-se liberals, parlen de fragmentació, de desmembrament de l’Estat, “entroncant amb la pitjor tradició al pensament espanyol més fanàtic i intolerant“. També mostrà la seva preocupació davant “els temors, dubtes i complexos amb els que des del poder central es reacciona davant d’aquest tipus de crítiques“.
Llençà finalment algunes propostes, en el moment de ressaca que ha seguit l’aprovació del nou Estatut català En primer lloc, “reconstruir ponts i llocs d’encontre“, buscar nous apropaments, però “no sobre el silenci”. I això no únicament en el món polític, sinò quasi més important, en el terreny cultural, acadèmic i en l’econòmic i empresarial“.
En segon lloc, “cal preguntar-se com és possible que trenta anys després de les primeres eleccions democràtiques, sigui possible aixecar amb tanta facilitat aquest clima anticatalà a tota Espanya“. Així, més enllà de la peripècia política de l’aprovació de l’Estatut i reconeixent que “a Catalunya hi ha coses que s’han fet malament“, és un tema fonamental que “mereix una reflexió per part de tots“, en la que Espanya també ha de decidir “quin tipus de relació ha de tenir amb Catalunya“.
En tercer lloc, alertà sobre les qüestions bàsiques que es plantegen en la negociació del desplegament del nou Estatut: les infraestructures, que a Catalunya “pateixen una situació crítica“, i el model de finançament.
Castells parlà a Madrid evocant els interessos i les raons de Catalunya amb fermesa, amb claredat i també amb l’esperit de pacte, consens i negociació que implica un projecte compartit. El seu ha estat, em sembla, el tipus de missatge necessari.
Categories: General, Política catalana, Política espanyola, Semblances | Sense Comentaris »