« Un president busca-raons | Inici | De la interactivitat virtual a la participació real (resposta a un amic de Nou Cicle) »
Miguel Núñez
Per Raimon Obiols | 13 November, 2008
Imprimir
Ahir va morir Miguel Núñez. Quin lluitador impressionant! Si repasseu la seva biografía ho entendreu: tants anys anys de lluita, tants anys de presó, amb tota mena de penalitats, amb una dignitat absoluta en situacions esgarrifoses a mans de la policia política franquista. Va estrenar la seva llarga experiència penitenciària als 18 anys, en el Madrid derrotat de 1939, d’on passà al penal d’Ocaña. Allí el capellà participava en les pallisses i de tant en tant tenia el gest delicat de donar el tret de gràcia de les execucions. Amb el poeta Miguel Hernández, que morí al penal, li dedicaren un poema: ” La Luna lo veía y se tapaba / por no fijar su mirada / en el libro, en la cruz / y en la Star ya descargada. /¡Más negro, más, que la noche, / menos negro que su alma, / el cura verdugo de Ocaña”.
Miguel Núñez era un home, quan el vaig conèixer en la transició, afable, d’una gran serenitat i d’una bonhomia i un bon humor envejables.
Quan es produiren en els anys vuitanta les tremendes crisis del PSUC i del PCE, Miguel Núñez va reaccionar d’una manera que trobo admirable: féu la seva personal i peculiar reconversió, i es dedicà amb cos i ànima a la solidaritat internacionalista, fundant i animant l’ONG ACSUR-Las Segovias, i treballant activament a Nicaràgua i altres països d’Amèrica Llatina. Aquesta decisió li evità, em sembla, caure en l’amargor o , com escrigué Manolo Vázquez Montalbán, en “un destí de buròcrata o d’heroi embalsamat“. És un canvi de terç que ha fet que la darrera etapa de la seva vida no desmereixi, ans al contrari, els seus anys de lluita heroica.
En els darrers temps, ja molt gran, vivia a Madrid.>> La Vanguardia publicà, el març passat, la notícia que Núñez tornava a Catalunya buscant una mort digna. Ha estat així. Va deixar escrits els seus records en el llibre La revolución y el deseo.
Categories: Semblances, Socialisme | 3 Comentaris »
November 13th, 2008 a les 18:38
Molt bé l’article. Es important que la gent conegui una mica més a aquestes persones que han estat un símbol de la lluita contra el franquisme, i en favor de la solidaritat i la democràcia. Cal fer pedagogia i l’article ho fa.
November 13th, 2008 a les 21:09
Arribem tard. Però arribarem!
“Que tenemos que hablar de muchas cosas, compañero del alma, compañero”
November 14th, 2008 a les 11:00
Gracias, Raimon. José Luis.