« Consell europeu: una nit suplementària a Brussel·les | Inici | G8: un “circ mediàtic”? »
PS francès escenaris de futur
Per Raimon Obiols | 10 June, 2007
Imprimir
“L’hora de la ‘renovació ha sonat pel PS“, escriu a Le Monde Juliette Quinten que, amb 23 anys,és la més jove de tots els candidats que es presenten a les legislatives que comencen avui a França. Recomana: “deixem de ser cínics afalagant els instints que hi ha en l’aire dels temps, tot esperant guanyar les eleccions. és una quimera i els nostres electors se sentirien traïts”.
I afegeix que la renovació no pot ser “un estendard pels interessos individuals de l’un o l’altre”.
Quin sentit prendrà aquesta renovació del PS francès? Un professor de ciència política de la Universitat de Londres, Philippe Marlière, ha publicat en el mateix diari un article (Scénarios pour une refondation) que potser és un xic esquematic, però té el mèrit d’exposar les distintes alternatives amb claredat. Pot estar-se d’acord o no amb les seves conclusions, però crec que el seu plantejament és útil per a la discussió.
En primer lloc, Marlière assenyala que el PS francès, després de tres desfetes presidencials consecutives està abocat a “precisar la seva doctrina, elaborar un programa mobilitzador i reconsiderar les seves aliances“. En aquesta perspectiva “quatre escenaris per una refundació socialista poden ser considerats”.
Primer escenari: l’ italià. A Itàlia, diu Marlière, els demòcrates d’esquerra (DS, ex-PCI) es disposen a fundar un nou partit, el Partito Democratico, junt amb la Margherita (dominada pels democristians). Seria, segons Piero Fassino, secretari general dels DS, la “desaparició del vell esquema tripolar esquerra, centre, dreta” i la seva substitució per un bipolarisme de dos bloc centristes, un (avui al voltant de Berlusconi) més decantat cap a la dreta, i l’altre (avui dirigit per Prodi) més decantat a l’esquerra (per bé que abandonant tota referència explícita a l’esquerra). A França, escriu Marlière, “aquest nou partit no socialista aplegaria els radicals d’esquerra, la tendència liberal-libertària dels verds (Daniel Cohn-Bendit) i el Moviment demòcrata de François Bayrou“. Però a Itàlia “el recentrament contiu dels DS des de fa deu anys s’ha vista acompanyat d’una erosió militant i electoral constant, accentuada per les escissions de la seva ala esquerra“. A França, afegeix Marlière, “l’oposició esquerra – dreta és més viva que a Itàlia. La transferència de vots “bayrouistes” a favor de Ségolène Royal ha estat molt mediocre, cosa que subratlla la incompatibilitat entre electorat socialista i electorat demòcrata cristià. A més, les transferències de vot de l’esquerra no socialista vers Ségolène Royal, decepcionants el 2007, serien catastròfiques si per ventura esdevingués la candidata d’un partit centrista el 2012?.
Segon escenari: el britànic. És el que Marlière atribueix a Dominique Strauss-Kahn i els seus amics: “una refundació interna del PS inspirada en la iniciativa “blairiana” en el si del Partit laborista (…) S’hauria de desenvolupar una ofensiva ideològica per dur el PS a renunciar la la lluita pel socialisme (combat contra un capitalisme cada vegada més desbocat, defensa d’un sector nacionalitzat de l’economia, exigència de redistribució de la riquesa, etc)”. “A diferència de l’escenari italià”, escriu Marlière, “l’escenari britànic té el mèrit de la coherència“. Però el problema de la mobilització dels electorats d’esquerra es plantejaria igualment: l’èxit del “blairisme” recolzà “en una sèrie de factors excepcionals, introbables en el context francès: escrutini majoritari a una sola volta que sobre-amplifica la dinàmica del vot útil, absència de competidors a l’esquerra del Partit laborista i desmuntatge avançat de l’Estat social britànic“.
Tercer escenari: l’alemany. Seria l’escissió de l’esquerra del partit, “impulsat a la sortida per l’èxit dels escenaris italià o britànic“. Es tractaria de tornar a “consituir un partit autènticament socialista”, de manera semblant a la WASG d’ Oskar Lafontaine, l’antic líder del SPD, en desacord amb el govern Schroeder. Marlière creu que aquesta hipòtesi, que tingué una “chance” després de la victòria del No en el referèndum del Tractat constitucional europeu, ara, amb una esquerra radical a la defensiva i dividida, és impensable.
Quart escenari: el “socialista”. Es tracta, en aquest cas, d’abandonar “el prêt-à-penser social-liberal, mantenir el diàleg amb les diverses components de l’esquerra“, i desenvolupar un partit “rejovenit, feminitzat, obert a les minories ètniques, atent a les crítiques d’esquerra al capitalisme financer i al productivisme“. Seria, diu Marlière, “un partit reformista radical, modern, de massa, trencant amb la concepció actual de partit de ’supporters’ per esdevenit un autèntic partit de militants. Aquest partit podria obtenir un plafó mínim del 30 % perquè reuniria molts electors comunistes, ecologistes i altermundialistes, tot continuant a mantenir-se en el centreesquerra“.
A diferència dels altres escenaris, que son “tries purament ideològiques”, l’escenari socialista està , diu Marlière, “sociològicament motivat: refuta la tesi no fonamentada de la dretanització de la societat francesa, pren acte de la vigència del clivatge esquerra-dreta i anticipa la recomposició de les esquerres. Aquest escenari és realista i modern, perquè és l’únic que pot permetre una victòria de l’esquerra el 2012“.
Categories: Politica europea, Socialisme | 2 Comentaris »
June 11th, 2007 a les 19:01
Jo crec que la sortida pel PS francès passa per recuperar l’atenció dels qui tradicionalment han estat al costat de la socialdemocràcia: la classe mitja. Estic d’acord amb Marlière que cal atendre a les minories. I evidentment, un dels eixos transversals del projecte socialdemòcrata ha de ser la feminització. No perquè quedi bé, sinó perquè és una realitat social evident.
Ara bé, amb atendre les reivindicacions de les minories socials no aconseguirem el suport de la majoria.
L’eix central de tot projecte socialdemòcrata, no només el francès, ha de ser recuperar el suport de la gran classe mitjana europea, veritable protagonista del model social europeu i que ens diferencia (i ens fa millors) dels models anglosaxons.
Fou un plaer poder compartir reflexions amb vostè durant el darrer sopar organitzat per Nou Cicle.
Un salutació.
June 12th, 2007 a les 14:50
Em preocupa que la superació d’una crisi es faci mitjançant raonaments sobre els comportaments de les classes socials. No veig ara que hi hagin interessos i valors de cada classe que es reflecteixin en vots. Més aviat crec que s’ha d’analitzar quin tipus de partit és més capaç de donar resposta a les inseguretats de la gent, cercant respostes comunes a diferents grups socials per tal de no dividir la societat i a la vegada transmetre els valors (i en aquest tema si que em preocupa que es pensi des de l’esquerra)d’una manera clara i coherent. La gent no volem sentir que només es transformen els partits quan perden vots, perquè segur que hi han propostes que tot i no sent populars responen al que la gent creu que és el socialisme. Volem sentir que els partits canvien perquè nous reptes exigeixen noves respostes. A quins nous reptes vol respondre el partit socialista francès?
Moltes gràcies per l’esforç de Nou cicle i de l’autor d’aquest blog.