« Les propostes d’Hollande | Inici | Andreu Missé a Brussel·les »
Barbara Spinelli: El pas d’Hollande per una altra Europa
Per Raimon Obiols | 22 May, 2013
Imprimir
Després d’escriure el meu darrer post, sobre les preses de posició d’Hollande sobre Europa, he llegit aquest article de Barbara Spinelli sobre el mateix tema. Com que és bastant millor que el meu, hem veig obligat a traduir-lo:
Un govern econòmic europeu, amb un President que pugui actuar per un llarg termini. Un govern que redueixi els deutes dels Estats, però estengui en paral·lel la “convergència social”, rebutjant la idea – molt thatcheriana – que la competitivitat ho és tot, i la societat poca cosa. És la promesa que Hollande ha fet als ciutadans europeus, en la conferència de premsa del 16 de maig, i és el pla que presenta als alemanys; per a que es tanqui l’abisme oberta no sols entre el centre de la Unió i la perifèria, entre el Nord i el Sud, sinó entre Europa i els seus ciutadans.
En realitat, no tot és clar, en les paraules que ha pronunciat. No se sap amb precisió que vol dir, quan reclama una Europa política: reduir la política a govern econòmic és un escamotage gràcies al qual el poder és transmès a oligarquies de tècnics que responen només als mercats, despolititzant la democràcia. Una Europa política vol dir que els Estats transfereixen a una autoritat federal superior gran part de la seva sobirania, per a recuperar la força perduda. Hollande no diu això, ni promet la política exterior i de defensa comuna que des de sempre demana Alemanya. No és clar tampoc qui controla el govern econòmic, limitat a la zona euro.
Però la passa endavant hi és, i el malestar amb la que ha estat acollida per la cancelleria i per nombrosos diaris alemanys ho confirma. Sobretot un fragment del discurs francès indisposa Berlin: quan Hollande proposa inversions europees (indústries i sistemes de comunicació nous, energies renovables), una autònoma capacitat de pressupost de la zona euro, i la possibilitat, progessiva, d’endeutar-se en comú. Són punts crucials perquè l’Europa política, encara que es reclami a mitja veu, no pot sorgir si no és dotant-se de recursos propis, i sense gestionar conjuntament els deutes de les seves províncies. Amèrica, sota la guia del ministre del Tresor, Alexander Hamilton, començà així, el 1790, abans de mostrar-se severa amb els Estats morosos. Fou aleshores quan la Confederació intergovernamental esdevingué Federació: una passa mental que Hollande no gosa fer.
Siguin les que siguin les ambigüitats franceses, Alemanya haurà de dir que és el que en serio vol. Des de fa anys, els seus governs sostenen que l’únic Estat amb vocació federalista és el seu, i que Europa està bloquejada pel veto anti-federal de França. És culpa de Paris si encara no tenim una Europa solidària, un deute comú, i els eurobons. És Paris que no vol cedir sobirania, impedint la unió política que els alemanys – com diu la vulgata – desitgen d’una manera especial des que va néixer la moneda única. A aquestes objeccions, Hollande replica aquesta vegada amb un repte: “Alemanya ha dit diverses vegades que està disposada a una Unió política, a una nova etapa de la integració. També França està disposada a donar un contingut a aquesta Unió política: fem-la en dos anys”.
La data del 2015 és important. Sempre la Unió ha progressat així: fixant-se un termini. Això vol dir que ara mateix, abans del vot de setembre, tota Alemanya (no sols la Merkel) haurà de respondre al repte, sense poder ja usar Paris com a coartada. Ja no és possible dir, com repeteix el governador del Bundesbank Jens Weidmann, que els eurobons, o altres accions comunes, són objectius insensats en tant que “el federalisme, és a dir la transferència de sobirania que ha d’acompanyar els eurobons, no existeix perquè a França aquest discurs no té suport” (Le Monde, 26 de junt de 2012).
El pla Hollande no és explícitament federalista, però estenent molt les polítiques comunes implica forçosament la revisió dels pactes existents, i tots han de cessar el doble joc, començant pels hegemònics que avui són a Berlin.
Els hi toca dir si el federalisme que professen és un autèntic objectiu, o bé si l’esgrimeixen per accelerar el contrari: l’evaporació de la sobirania política, la seva submissió als mercats incontrolats, la rebaixa col·lectiva de tots els Estats europeus excepte el propi.
Mantenir la coherència amb els propis principis ja no és cosa senzilla a Alemanya, amb l’antieuropeisme que creix. Els principis són adquisicions, hàbits, ornaments graciosos, constata Joseph Conrad: si manca una fede deliberata se’n van a can Pistraus al primer sotrac seriós, quan es viatja en les tenebres. Cert: no manca a Berlin qui refusa la línia Merkel. Peer Steinbrück, candidat socialdemòcrata a la cancelleria, denuncia l’empobriment econòmic i també democràtic dels països fragmentats per l’austeritat. Demana per a ells un Pla Marshall. Recorda el què li digué el president grec Papoulias: Grècia patí fam durant l’ocupació nazi i ara en torna a patir. Però no entra en els detalls, no critica els privilegis nacionalistes instal·lats en el Bundesbank i que estan vetats als altres Bancs centrals de l’Eurosistema.
En el discurs que Steinbrück pronuncià el 14 de maig a Berlin, en ocasió del premi atribuït per la Fundació Ebert al llibre sobre Europa de l’escriptor Robert Menasse, la distància entre les paraules i l’acció reapareix: no són els Estats el problema – com sosté Menasse – sinó qui els governa. Amb l’SPD al govern enlloc de la Merkel, Europa canviarà. És l’engany al que recorre Enrico Letta: després del vot alemany, vindrà el manà. Massa coratge caldria per a reconèixer que els Estats nació europeus són avui irrellevants al món. Massa imprudent seria dir que les oligarquies prosperen en el buit de la política, i en la feblesa dels Estats que sota el pes dels mercats es desfan per dins, fins perdre la noció de la llei i de la justícia.
Un paper indispensable correspon en aquest moment als pobles europeus. Per primera vegada, si els partits i moviments saben pensar europeu, els ciutadans podran indicar un President de la Comissió, d’aquí a un any, a les eleccions europees, i a treure’l si cal. No sols això: seran els ciutadans els qui demanin a les potències clau – Berlin i Paris – que no invoquin més pretextes. Que facin el que diuen voler. Que faci possible el què sembla impossible. Hollande fixa una data: encara que només sigui econòmic, el govern s’ha de preparar des d’ara.
S’ha de preparar amb els mitjans indicats per París (fons pels joves, política d’energia única, activació de recursos europeus, deute comú) però també augmentant el pressupost de la Unió, escandalosament reduït – amb l’acord de Hollande i de Monti – a la cimera de novembre. Dotar-se d’una nova capacitat de pressupost significa conferir a la Unió un poder d’imposició: han de formar part dels seus recursos els provinents de les taxes sobre les transaccions financeres, la carbon tax, un IVA europeu.
La política a Europa es ressuscita implicant els ciutadans, els grans exclosos de la Unió, que s’han fet escèptics per raons serioses, no populistes. Una taxa supranacional és difícil sense democràcia. Sense una nova Constitució que comenci, com l’americana, amb les paraules “Nosaltres, els pobles…”. No taxation without representation – tot impost és il·legítim sense representació parlamentària -: aquest el fonament de la democràcia, també a Europa.
Allò que es demana a Paris i a Berlin és que evitin l’engany en què es complauen. Que no condemnin la gran invenció que ha estat Europa. És possible, és necessari: precisament perquè estem en el cor de les tenebres. Perquè està tornant l’era de les sospites, del menyspreu, del equilibri vuitcentista entre potències fortes i febles. Gràcies, doncs, senyor Hollande, per haver-nos recordat que “la idea europea exigeix moviment”. Exigeix el vostre moviment, i el nostre.
Barbara Spinelli
La Repubblica, 22 de maig de 2012
Categories: General, Politica europea | Sense Comentaris »