[1] Fa pocs dies, el president de la Comissió europea, José Manuel Barroso, va fer uns comentaris davant dels periodistes que van merèixer atenció:

“Sé que hi ha alguns consellers tecnocràtics que ens diuen que el model (d’austeritat) és perfecte per a respondre a la situació, però quan els hi demanem com implementar-lo, ens responen dient ‘aquesta no és la meva feina’ ” (…) “Necessitem una política que sigui encertada, d’acord. Però també necessitem tenir… acceptació, política i social”.

Alguns parlaren de ficada de pota de Barroso, i recordaren una vella dita dels cercles polítics de Washington: “La definició de ficada de pota és dir la veritat per error“.

Però  el president de la Comissió no féu sinó respondre a l’aire del temps. Els advocats europeus de l’austeritat a ultrança topen amb una oposició creixent, no sols de les opinions públiques sinó dels experts i dels governs de la UE, que en nombre creixent demanen més temps per assolir els mandats de reducció del  dèficit, i reclamen un gir cap a polítiques d’estímul al creixement i de creació d’ocupació.

Ja no són únicament el països del Sud, en situació catastròfica, els qui fan aquesta reclamació, sinó alguns del “nucli” de l’euro (França i els Països Baixos), on l’efecte políticament destructiu de l’austeritat  es fa sentir també dramàticament. A  França, per exemple, el percentatge d’aprovació d’Hollande ha baixat per sota del 30 %.

A Itàlia, el proposat cap de govern, Enrico Letta, va enviar, en la seva primera declaració pública, un missatge a Brussel·les i a Berlin: “La política d’austeritat a Europa ja no és suficient”. Suposant que aconsegueixi fer govern, no vol fer la fi de Mario Monti, rebregat a les urnes.

Alguns governs reaccionen – tímidament – contra l’”austericidi”.  També ho han fet el FMI i l’administració nord-americana. Barroso s’ ha afegit a aquesta demanda de rectificació, per bé que en termes  eufemístics. La qüestió és què donarà de si aquest debat.

Si no du a res i la recessió perdura, els efectes socials seran terribles i les conseqüències polítiques  seran espectaculars. Les dades de la realitat en curs, que són desoladores (tant en termes d’atur, desigualtat i pobresa,  com macroeconòmics i pressupostaris) generen un cercle viciós i creen un autèntic cul de sac, si no hi ha una reacció d’intel·ligència elemental.