« País Valencià – Catalunya: un debat | Inici | Michnik, el papa Ratzinger i el relativisme en democràcia »
“Tot es jugarà en el Mediterrani”
Per Raimon Obiols | 5 June, 2007
Imprimir
El nou president francès, Nicolas Sarkozy, ha estat aquests dies passats a Roma i a Madrid, i ha parlat amb Prodi i ZP de política mediterrània. Pels qui creiem que “tot es jugarà en el Mediterrani” (la frase és de Sarkozy), aquesta és una bona notícia.
En un discurs a Toulon, (“L’avenir se joue en Méditerranée“), el febrer de 2007, Nicolas Sarkozy, aleshores candidat , va llençar la idea de crear una Unió mediterrània.
Quina és aquesta idea? Mirem el programa de Sarkozy:
“França , europea i mediterrània a la vegada, ha de prendre la iniciativa, conjuntament amb els altres països del Sud d’Europa, d’una Unió mediterrània, com va prendre en el passat la iniciativa de construir la Unió europea. Aquesta Unió mediterrània haurà de fer-se càrrec de les qüestions de la lluita contra el terrorisme, la gestió concertada de les migracions, el desenvolupament econòmic i comercial i la promoció de l’Estat de dret a la regió. Tindrà la vocació de treballar estretament amb la Unió europea, i de tenir un dia institucions comunes amb ella”.
Aquesta proposta és molt interessant. Té, des del meu punt de vista, alguns inconvenients, però preval l’avantatge de situar amb força la qüestió del Mediterrani en primer terme.
Un primer inconvenient és que gairebé tothom pensa que es tracta d’una sortida per compensar el “no” a Turquia de Sarkozy, una mena de “premi de consolació“. És així, malgrat les denegacions de Sarkozy o de Prodi que en la seva roda de premsa amb el president francès va dir, amb un dels seus inigualables circumloquis: “Us prego que no penseu que aquesta proposta que estem en curs de formular, per una gran política del Mediterrani, sigui, de cap de les maneres, una escapatòria per resoldre el problema de les nostres relacions amb Turquia“. Excusatio non petita.
El govern turc, naturalment, no s’enganya. El seu ministre d’afers exteriors ha dit que “no disposen d’informació tangible sobre què seria aquest ‘Club Med’ “, ha recordat que Turquia “vol una adhesió plena i total a la UE” i que “no acceptarem altra cosa“.
El segon inconvenient eventual és que crear un dispositiu ex-novo, al costat i superposant-se al procés de Barcelona i a d’altres (la política de veïnatge, l’anomenat “5+5?) podria embolicar la troca, ja bastant complicada, dels mecanismes de la cooperació euromediterrània. Seria un pas enrere, i del que es tracta és de fer un pas endavant.
Una estructura reforçada dels països mediterranis seria una bona cosa, a condició d’evitar una nova estructura político-burocràtica afegint-se simplement a les existents. Pretendre interessar activament i de manera constant els 27 (demà més) Estats de la UE en els afers del Mediterrani no és massa realista.
Fet i fet, en la proposta del president francès em sembla que preval, sobretot, l’avantatge de situar la qüestió mediterrània com prioritària. Allò que caldria és posar-se d’acord per obrir una nova etapa del procés euromediterrani. La idea de Sarkozy és una mica imprecisa (potser deliberadament) ; admet doncs modulacions i concrecions fruit del consens.
El risc és que les ganes de protagonitzar la cosa la facin derivar cap a la retòrica i la burocràcia de noves estructures i institucions. Com ha indicat Lluis Bassets en el seu bloc, sembla clar que l’autor de la idea de la Unió mediterrània és Henri Guaino, gaullista “progre“, a qui es deuen també les citacions de Jaurès, Blum i Camus en els discursos de Sarkozy. Bassets té raó quan diu que en la zona ideològica del gaullisme d’esquerra han sovintejat les “idees més retòriques i pomposes que pràctiques“. Però tal vegada se li podria replicar amb el tòpic que al Mediterrani la retòrica ha tingut sempre i continúa tenint la seva importància. I que fins i tot una mica de pompa no aniria malament: he assistit a alguna conferència euromediterrània en la que les absències indissimulables de quasi tots els ministres europeus marcaven exactament allò que no s’ha de fer en aquest aspecte.
El procés de Barcelona té un balanç en clarobscur. En molts moments li ha mancat un lideratge polític fort, i aquest només pot provenir, ara, dels països europeus del sud. Benvinguda doncs la proposta de Sarkozy. Si no es creen superposicions i curtcircuits, si no es queda en una retòrica de “grandeur“, aquesta etapa que sembla obrir-se podria ser la del rellançament veritable, tantes vegades reclamat, de la política mediterrània.
Categories: General, Mediterrani, Politica europea | 1 Comentari »
June 7th, 2007 a les 11:20
Turquia no pot entrar a la Unió per raons geopolítiques. La Unió Europea no es pot permetre tenir frontera amb l’Iran i l’Iraq.
S’han de definir els límits de la Unió per evitar desorientacions i tirar endavant progectes d’esponjament com el que apuntes a l’article.
http://catalunyafastforward.blogspot.com/2006/10/els-lmits-deuropa.html