« Tots innocents | Inici | Presentació de: “El mínim que es pot dir” »
Diàleg de sords, xoc de trens?
Per Raimon Obiols | 18 December, 2012
Imprimir
En el primer volum de les seves memòries, Aznar conta una entrevista que tingué amb Pasqual Maragall. “Maragall me explicó”, diu Aznar,”que había que cambiar todo el planteamiento de las obras públicas en España: en lugar de un AVE Madrid-Barcelona, había que construir un AVE Barcelona-Bilbao y otro Barcelona-Valencia, porque eso era lo justo y lo conveniente (…) Me dijo que tenía que “aumentar el respeto y el reconocimiento a la lengua catalana”. Le pregunté: “¿Y eso qué significa?”. Maragall me contestó: “Pues que hay que respetarla más”. “¿Y eso en qué consiste?”. “En respetarla más.” Así terminó nuestra conversación. Una conversación circular, absurda, inútil, en la que Maragall no me decía lo que realmente pretendía porque no me lo podía decir (…) Su verdadero planteamiento era “cuatro años más de Aznar y hacemos que estalle España”.”
Quin relat més esgarrifosament simptomàtic! Més que una «conversación circular, absurda, inútil» allò era un diàleg de sords i el sord era Aznar, no sols impermeable sinó frontalment bel·licós envers tot plantejament sobre el futur d’Espanya que no coincidís amb la seva visió imperial. Sarcasme petulant, sordesa i incomprensió absolutes, pors i prejudicis ancestrals.
Després van venir la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, les campanyes polítiques i mediàtiques del nacionalisme espanyol fomentant la xenofòbia contra Catalunya; els continuats atacs furiosos contra el «Tripartit» i contra els seus protagonistes, que en alguns casos van prendre un caràcter de linxament moral; els silencis del món cultural i polític de les esquerres de fora de Catalunya, que van veure des del primer moment amb recel i ben escassa simpatia l’existència dels governs d’Entesa a la Generalitat, i van contribuir a difondre el mite d’un Maragall il·luminat.
A Espanya molts van pensar, amb una miopia notable, que el poble de Catalunya s’empassaria aquell cop de porta històric; que acceptaria resignadament que un Estatut aprovat pel Parlament, negociat en el Congrés dels Diputats, votat per majoria en les Corts Generals i ratificat en referèndum pel poble de Catalunya, fos recorregut pel Partido Popular i declarat finalment anticonstitucional. En aquesta situació, la resposta fou la manifestació de l’Onze de Setembre de 2012.
Jo crec que l’amplitud extraordinària d’aquella mobilització s’explica no sols pel cop de porta del Tribunal Constitucional, o per la política envers Catalunya del govern de Rajoy —que segueix la mateixa pauta d’Aznar—, sinó també per la tremenda situació econòmica i social que començà a partir del 2008. Espanya apareix caient en el pou aparentment sense fons d’una profunda crisi. Totes les costures del teixit social i institucional es tensen i semblen a punt de saltar: als sis milions de treballadors aturats, l’augment de les desigualtats, la situació deseperada de la joventut, s’hi sumen sumen la multiplicació dels casos de corrupció, les crisis bancàries i els emoluments multimilionaris dels seus causants, el desprestigi general de les institucions de l’Estat.
No és estrany que la manifestació de l’11-S del 2012, obrís, per primera vegada en la història del catalanisme, una oportunitat rellevant a la hipòtesi de la independència.
La independència! Rellegint el llibre-conversa conversa que Marçal Sintes féu amb Ernest Lluch poc abans que aquest fos assassinat per ETA, m’he trobat amb aquest diàleg:
Marçal Sintes : «Si a la gent vostè li garanteix que prement un botó Catalunya serà independent i no passarà res, potser se sorprendria dels molts que el farien servir, el botó»
Ernest Lluch: «Aquesta és la tesi d’en Raimon Obiols, ja l’he sentida…”
Aquest llibre es publicà l’any 2001, poc després de la mort de l’Ernest. Però aquella «tesi del botó», que durant uns anys formà part de l’argot familiar en les discussions del PSC, és de bastants anys abans. Ve d’una reunió de l’any 1988, en què eren presents, entre d’altres, Ernest Lluch i Pasqual Maragall.
La meva “tesi del botó» no era res de l’altre món, però tampoc no era una boutade. Vaig dir aleshores que, en una situació que garantís que la independència de Catalunya no tingués contrapartides negatives, una majoria dels ciutadans i ciutadanes hi estaria a favor. El meu pronòstic no era subjectiu, no derivava de la sentimentalitat privada d’una persona que tingué Bac de Roda i l’alcalde de Cork com a herois de la infantesa; era la constatació d’una realitat evident: l’existència en el poble de Catalunya d’una majoria contrària a la dependència i a la dominació. A favor, per tant, de governar-se lliurement, com és el cas de tota realitat nacional.
Una altra cosa em semblava evident: que la gent sabia perfectament que el botó d’una independència sense hostilitats o hostilitat, sense costos ni efectes negatius, dins i fora de Catalunya, simplement no existia. Potser, afinant, es podria parlar a Catalunya d’una majoria antidependentista més que independentista en el sentit tradicional.
L’assignatura continua pendent, i el repte es planteja ara amb més tensió, amb més passió, amb una correlació de forces diferent, en una situació no exempta de risc: que es parli amb preocupació d’un perill de xoc de trens és simptomàtic. A mi em sembla que la immensa majoria, a Catalunya i a Espanya, vol evitar la catàstrofe ferroviària, però no diria el mateix dels nacionalismes instrumentals a Espanya i a Catalunya.
Enmig de molts interrogants, crec tenir clares algunes coses bàsiques, que —ho reconec— poden sonar a obvietats. La primera és que les decisions sobre les relacions que vol tenir amb Espanya corresponen al poble de Catalunya, que ha de tenir la llibertat de triar el seu futur. Ningú els la pot negar. Els nostres ciutadans i ciutadanes han de poder decidir el seu futur col·lectiu amb una visió clara de les alternatives i possibilitats que tenen al davant; amb una comprensió plena de la situació específica en què es troba Catalunya, que com tots els països es troba inserit en un marc concret d’interdependències creixents. La segona és que la sortida ha de ser democràtica, amb la màxima unitat possible de les forces polítiques catalanes i de la gran majoria del país. La tercera és que només podrà ser una solució negociada sobre una determinada correlació de forces.
Categories: General, Política catalana, Política espanyola | Sense Comentaris »