« Art trobat | Inici | Diàleg de sords, xoc de trens? »
Tots innocents
Per Raimon Obiols | 19 August, 2012
Imprimir
Quan vaig llegir al diari que Esperanza Aguirre havia qualificat d’”aquelarre de carcamales resentidos” una reunió de familiars d’afusellats per Franco i d’ex-presos de la dictadura en suport a Baltasar Garzón, aleshores jutge i després expulsat de la carrera judicial, acusat de prevaricació i d’investigar els crims del franquisme durant i després de la guerra civil, vaig sentir el vertigen d’un sobtat flash back que em duia a la Presó Model de Barcelona, a mitjans dels anys seixanta del segle passat, on vaig llegir, pintada a la paret de la biblioteca, una memorable consigna adreçada als presos: “Ha aguzado tu lengua el despecho ¡Cállate!”.
No m’agraden els records difuminats i aquest certament no ho és, en absolut. Però haig de dir que tinc dubtes sobre un detall. S’hi llegia “aguzado”? O era “azuzado”? O “afilado”? No ho puc recordar amb exactitud, però la frase era aquella i el sentit i la mala bava no canvien en aquestes tres possibles variants de la consigna mural que, d’altra banda, mostrava de manera involuntària el tipus de poder que ordenà pintar-la, retratant el seu ressentiment davant la llengua dels presos, més viva, més aguda i més afilada que la dels carcellers.
Vistos els temps que corren, em veig en la necessitat de precisar que jo era a la Model per activitats contra la dictadura de Franco. Conversant amb els que aleshores eren denominats presos comuns, per distingir-los dels presos polítics (una distinció que en el nostre país ha tendit a desaparèixer), vaig fer un descobriment sensacional.
Vaig constatar amb sorpresa que cap dels reclusos era culpable. No sols tots els presos comuns amb els que parlava eren innocents; és que tots, sense excepció, eren víctimes d’injustícies, confusions o campanyes interessades dels seus enemics. No sols la culpa no era seva; és que era dels altres. A l’un l’havien condemnat per error, acusat d’un delicte que jurava que no havia comès; l’altre era objecte de l’odi obsessiu d’uns policies que l’havien perseguit durant anys i l’havien fet empresonar injustament; un tercer en realitat no havia robat mai en benefici propi sinó que havia requisat diners al servei d’una causa altruista. I així successivament.
Només un pobre noi que m’afaitava a la barberia em confessà que havia estavellat una ampolla al cap del seu pare perquè aquest tornava a casa borratxo, cada nit, i apallissava la mare. El vaig abraçar. Era l’innocent veritable; potser l’únic innocent de la presó.
M’han tornat aquests records llegint la premsa dels últims temps. “Calúmnies”, “caça de l’home”, “manipulació política”, “processos estalinistes”, s’exclamaven fa pocs mesos a França des de l’entorn de l’aleshores president Sarkozy, en plena galerna per l’afer Liliane Bettencourt. Un ex-comptable d’aquesta senyora, que és la propietària de L’Oréal i diuen que la primera fortuna del seu país, va declarar, entre altres coses, que l’any 2007 havia lliurat il·legalment 150.000 euros, dels quals 100.000 eren suïssos (suposo que veuen el matís), per a la campanya presidencial de Sarkozy. Una misèria, la xocolata del lloro, una quantitat sense importància, digueren els uns; la punta de l’iceberg, acusaren altres. Jo no ho sé. Però aquell testimoni subministrava una xifra i un fet concret i verificable, cosa que s’agraeix, perquè una informació precisa, en temes tan foscos i opacs com aquests, la precisió és sempre una excepció, quasi un miracle. “És insuportable”, va dir en conèixer la notícia l’aleshores ministre Eric Woerth, tresorer del partit de Sarkozy i de la seva campanya presidencial. “Em vénen ganes d’escanyar algú”, va dir un altre ministre de Sarkozy. Veurem en què acaba l’afer, si s’estira el cordill fins al final. Però, vista l’experiència, l’escepticisme és probablement l’actitud més raonable.
Ara: si quasi tots els convictes i condemnats diuen no sols que són innocents, sinó que són víctimes injustament perseguides, no ens ha de sorprendre que els incriminats o imputats no es limitin a exigir la presumpció d’innocència, cosa que els devem, sinó que carreguin les culpes als altres, i fins i tot tractin d’obtenir algun benefici. Deuen pensar que tot s’aprofita, que la millor defensa és un bon atac, i que el pitjor que podrien fer seria començar a donar explicacions, perquè significaria admetre una responsabilitat que no es pensa assumir de cap de les maneres.
Podríem esmentar casos similars que tenim més a prop. En tots i cada un dels escàndols de corrupció que va apareixent a la premsa, com una pluja aclaparadora, els incriminats es declaren sistemàticament víctimes d’equívocs, injustícies, confusions i campanyes interessades i innobles dels seus enemics. Ho llegim dia rere dia als diaris: “això és un insult a la intel·ligència”, “em sento ultratjat, difamat i vexat”, “el que és legal és moralment correcte”, “això és un frau de llei”, “és una campanya contra el país”, “tot és un muntatge”, “es tracta d’una maniobra política”.
És la millor defensa? En tot cas la practiquen sistemàticament. Només amb unes poques excepcions comptades. Alguns, seguint els consells dels seus advocats, opten per admetre alguna culpa, com a mal menor per evitar problemes majors. N’hi ha d’altres que opten pel silenci. Un dels saquejadors del Palau de la Música ha combinat els dos mètodes. Confessà alguns pecats al jutge i optà per callar davant la comissió del Parlament. Després es fumà una cigarreta. Potser rumiava què li convenia més.
Raimon Obiols
03/08/12
Categories: General, Política catalana, Política espanyola | Sense Comentaris »