« I si se suprimissin els bitllets de 500 euros? | Inici | Art trobat »
Lliçons d’Egipte
Per Raimon Obiols | 29 May, 2012
Imprimir
En un text que vaig publicar en aquest bloc, a propòsit del moviment que va enderrocar Mubarak, em referia al repte fonamental que es plantejava a la joventut democràtica d’Egipte. Hi citava aquests fragments d’un corresponsal del Washington Post, William Wan:
“Quan un membre suggereix que el grup ha de constituir-se en un partit polític, la reunió es converteix en una baralla de crits. Els polítics – amb les seves maquinacions de poder, egoisme i corrupció – són el que van empènyer a Egipte a un règim de tres dècades d’autoritarisme“, diu un dels membres del Moviment del 6 d’abril, “Per què no centrar-se en l’activisme en lloc de perdre temps en un partit polític?“.
“Va ser, en molts sentits, molt més fàcil durant la revolució“, comentava Wan, que afegia: “En aquells embriagadors 18 dies, els joves activistes d’Egipte compartien una visió i van centrar tots els seus esforços – tweets, missatges de Facebook, vídeos i blocs, així com els punys i les pedres – cap a aquesta meta: enderrocar Hosni Mubarak, l’autòcrata que havia governat Egipte durant 30 anys. Però ara, amb aquest objectiu aconseguit, s’han originat altres demandes.”
Jo em feia aleshores aquestes preguntes: Com consolidar els avenços del moviment democràtic i prosseguir-los? Com fer política en la nova situació? Les respostes que a aquestes qüestions donin els joves activistes de moviments com el del “6 d’abril”, em deia, determinarà en bona mesura el futur.
Ara aquests sectors es troben, en el procés per a elegir el nou president d’Egipte, en una situació de desconcert ben amarg. Els dos candidats que es disputaran la segona volta de les eleccions presidencials són un dirigent dels Germans Musulmans i un militar que fou el darrer cap de govern del règim de Mubarak.
Com enllaçar protesta i alternativa, indignació i perspectiva de canvi real, mobilització i acció efectiva?
Aquest és un repte que no sols es planteja a Egipte, és el mínim que es pot dir. Jo no tinc una resposta a aquesta pregunta, encara que algunes idees les tinc. Sé que és la pregunta més important que hem de debatre, si no volem que les coses vagin enrere, a Egipte i a casa nostra. Cal debatre’n amb serenitat, sense prejudicis, sense incompatibilitats. I sense perdre temps.
Categories: Mediterrani, Política catalana | Sense Comentaris »