[1] S’ha acabat. Tard, molt tard per a tu i per a tants innocents que han mort durant dècades de terror. Però per fi ha arribat. El final que tant vas desitjar. El comunicat de la banda terrorista està esquitxat d’aquestes paraules que tu també utilitzaves, com democràcia, esperança, responsabilitat, llibertat, pau, justícia. ¡Però que diferents es llegeixen sota l’anagrama d’ETA! Al repassar-les, un embull d’emocions es recargola al ventre. L’alegria gairebé incrèdula d’aquesta fi tan anhelada s’impregna de la tristesa dels que, com tu, van caure pel camí. És impossible no pensar en les parelles, en els fills, en els amics, en tants que van estimar i van perdre i que han seguit endavant. Aquells que plantant cara al dolor, a la por i a les burles dels arrogants assassins han fet l’heroïcitat de, simplement, seguir vivint a la seva terra, dignificant-la amb la seva pacífica resistència.

El comunicat diu que el camí no ha estat fàcil. Ben cert. El van cobrir de sang. Però per sobre del terror hi va haver els que, com tu, no van acotar el cap. A tu et van fer callar, però no la teva voluntat ni el teu esperit. Ara arriba el moment dels valents. D’aprendre a mirar-se als ulls i menjar-se l’odi per seguir vivint. Per no envilir-se amb la venjança. Però abans, abans de passar definitivament la pàgina de la història, un silenci per totes les paraules que avui Ernest Lluch no ens pot escriure.

Emma Riverola

[2] El Periódico