« Després del debat del Parlament | Inici | Marta Mata: escola, política, socialisme »
L’economia espanyola i els reptes d’ara mateix
Per Raimon Obiols | 4 April, 2007
Imprimir
Segons un informe intern de la Comissió europea, que Andreu Missé comentava fa pocs dies a « El País », a Espanya « la creació de llocs de treball es concentra en sectors de baixa productivitat, com la construcció, el turisme i el servei domèstic ». L’informe comenta també que dels 600.000 nous llocs de treball creats el 2006, 350.000 foren ocupats per immigrants i diu que això explica , en bona part, el fort creixement econòmic espanyol (un 3,9 % el 2006, un punt i mig per sobre del promig de la zona euro).
Una altra causa d’aquest fenòmen (que l’informe de la Comissió no comenta) rau en la continuitat de la política econòmica espanyola. En els darrers catorze anys, amb tres presidents de govern successius, a Espanya només hi ha hagut dos ministres d’economia (Solbes i Rato) la gestió dels quals ha estat poc qüestionada. Si hi sumem els vuit anys anteriors de Solchaga (més discutit), tenim quasi un quart de segle d’una política de continuïtat bastant coherent.
Els experts de la Comissió diuen que “Espanya sembla estar gaudint d’una mena de cercle econòmic virtuós”, però assenyalen alguns problemes preocupants: un elevat endeutament de les famílies a causa sobretot de l’elevat preu de la vivenda, la productivitat del treball (que continúa reculant en relació a la resta d’Europa: unaugment del 0,5 % anual enfront de l’ 1 % a la zona euro), una inflació més elevada, l’augment del dèficit exterior…
Solbes tracta de reduir el diferencial d’inflació i és probable que s’obtinguin resultats en aquest terreny. En canvi, la reculada relativa de la productivitat és molt inquietant. Malgrat l’increment d’incentius per recerca/desenvolpupament/innovació, el panorama no sembla millorar.
Afegim-hi les previsions demogràfiques: segons la OCDE (que acaba de presentar a Roma el seu “Panorama d’estadístiques del 2007?), Espanya pot ser l’any 2050 el tercer país més vell dels que formen aquesta organització (només darrere de Corea i Japó). Els majors de 65 anys representaven el 16,8 % de la població espanyola l’any 2005; poden ser el 20 % el 2020 i el 35,7 % el 2050. És un element fonamental a tenir en compte.
En aquest panorama, la gran qüestió és avançar vers una economia més competitiva (és a dir més intel.ligent): augment de la productivitat, internacionalització, formació i excel.lència, igualtat i augment de les oportunitats, encaix positiu de la immigració i major cohesió social. No hi ha receptes miracle, però ens en sortirem si comprenem que no es tracta de reptes de futur sinó que són d’ara mateix i són urgents.
Raimon Obiols
Categories: Política espanyola | Sense Comentaris »