« Identitats i identitarismes | Inici | El “monstre dolç” i l’esquerra »
Sobre el socialisme
Per Raimon Obiols | 5 May, 2011
Imprimir
Què entenem per ideals socialistes, en aquesta primera dècada del segle XXI? Quin sentit cal donar avui a la paraula “socialisme”? Vella qüestió. Ja en el debat sobre les posicions de Bernstein, fa més d’un segle, aquest darrer assenyalava que “si demanem a un grup de persones, de la classe o del partit que siguin, una definició del socialisme en una fórmula concisa, la majoria es trobaria en un compromís. Qui no vulgui caure en una frase feta haurà d’aclarir-se a ell mateix si l’objecte a definir és un estat de coses o un moviment, una teoria o un objectiu”.
Em sembla que es pot parlar del socialisme, com a mínim, des de tres perspectives:
Se’n pot parlar com d’un ampli i divers conjunt de doctrines, partits i experiències socials i polítiques que han volgut transformar la societat vers la realització de la igualtat de tothom en el terreny econòmic, social i polític, la superació de les classes socials i la supressió total o parcial, per mètodes revolucionaris o reformistes, de la propietat privada dels mitjans de producció i d’intercanvi.
Se’n pot parlar, en segon lloc, com d’un model de societat ideal (alguns dirien utòpic) al qual cal tendir a través de l’acció social i política. Bruno Trentin deia, en aquest sentit, que el socialisme no és “un model de societat” sinó “la recerca ininterrompuda sobre l’alliberament de les persones i sobre la seva ca- pacitat d’autorealització, introduint en la societat els elements (welfare, difusió del coneixement, igualtat d’oportunitats, control de l’organització del treball) que superin les contradiccions i les falles del capitalisme i de l’economia de mercat”. Hi estic d’acord.
Se’n pot parlar des d’una tercera perspectiva, en què em situo preferentment, que considera que el socialisme és un moviment que succeeix. No en trobarem una definició que plagui a tothom, ni un model final de societat amb el qual coincidir, però sabem que sempre que en el món hi ha desigualtat, injustícia i manca de llibertat, existeix i existirà quelcom (un “principi energètic”, una força o funció històrica), de caràcter persistent i recurrent, que s’oposa a l’opressió, les desigualtats i la injustícia, i que aspira a una societat igualitària, lliure i solidària. Des d’aquesta perspectiva, el socialisme representa un moviment persistent en virtut del qual homes i dones, actuant junts, construeixen béns comuns, combaten els efectes no desitjats de les accions individuals i tracten d’establir la sobirania col·lectiva, amb un màxim de llibertat i igualtat. Aquest moviment general de multitud de dones i homes, en diferents èpoques i diferents països, s’identifica per a mi amb el terme de socialisme.
Des d’aquest punt de vista, el socialisme no és reduïble a una doctrina o a una ideologia: és un moviment real, un contrapunt permanent de la història humana, que ha existit, existeix i existirà. Un camí que es fa a vegades lúcidament, a vegades gairebé a cegues, a empentes i rodolons, com escrivia Albert Camus, recordant l’últim consell d’Antoine Thibault: “un chemin où des foules d’hommes, depuis des siècles, marchent en chancelant vers un avenir inconcevable” (“Un camí pel qual multituds d’homes, al llarg dels segles, caminen vacil·lants vers un futur inconcebible”). Albert Einstein el definia com l’intent de “superar i avançar més enllà de l’etapa depredadora del desenvolupament humà”.
Sempre que en un racó del món, en un moment o en un altre de la història humana es donen situacions de desigualtat, injustícia i manca de llibertat, es produeixen, com a resposta, processos d’agregació i activació de multituds d’homes i dones que planten cara a aquestes situacions i les volen canviar. Es tracta de processos indefectibles mentre subsisteixin l’explotació, la desigualtat injusta, l’opressió o la discriminació política, que tendeixen a consti- tuir subjectes col·lectius que reprenen i reprendran, una vegada i una altra, mentre duri la història humana, els moviments per la igualtat, la llibertat i l’emancipació humana. No dono a aquesta afirmació cap connotació messiànica: no crec en l’ “home nou”, ni en la seva versió utòpica, prometeica, ni tampoc, certament, en la versió cínica que tendeix a considerar el ciutadà del futur com un simple “home consumidor” passiu i manipulable.
Les raons més profundes d’aquesta funció històrica del socialisme no són difícils de trobar: l’ideal igualitari i l’anhel de llibertat i cooperació estan profundament arrelats en l’imaginari i els sentiments humans (quasi es podria parlar, en aquest sentit, d’un “instint bàsic”). Això no és idealitzar la condició humana: significa afirmar amb rotunditat que, en l’ambivalència pròpia de l’ésser humà, aquesta pulsió cap a la llibertat, la igualtat i la cooperació és congènita i fonamental. És l’expressió d’una revolta moral que recorre la història humana (Ernst Bloch deia que “el socialisme és allò que hom ha cercat inútilment fins ara amb el nom de moral”).
Es tracta d’una formidable força que ha alliberat i impulsat una multitud de trajectòries personals i de grup, marcades per l’altruisme, la generositat i l’heroisme. Ha donat lloc a lluites i conquestes polítiques i socials que han originat les societats més lliures i més igualitàries que la humanitat ha conegut. Ha conegut també derives tràgiques, que han perpetrat fraus increïbles i enormes aberracions totalitàries. En situacions de lluites socials i polítiques exasperades, de guerra i repressió, de manca de democràcia, el socialisme ha patit els efectes de la constatació de Charles Péguy: “la tirania està sempre més ben organitzada que la llibertat”: ha estat manipulat i traït.
Això no qüestiona la seva vitalitat i les seves potencialitats enormes: el socialisme ressorgeix sempre, amb una renovada innocència creativa i amb el risc d’errors renovats fruits de la desmemòria. Significa constatar que els problemes, per al socialisme, no vénen sols dels seus adversaris, sinó també de les seves implementacions intel·lectuals i polítiques, de les seves sales de màquines, dels seus ponts de comandament. Ara, davant de situacions d’una extraordinària complexitat en el món, no s’haurien de repetir.
Dues conseqüències es desprenen d’aquesta constatació. La primera fa referència al “caràcter present del passat”, a la necessitat de l’aprenentatge, de la memòria. Venim d’un passat (que gairebé podríem denominar de “paleosocialisme”) on el socialisme ha generat les societats més lliures i igualitàries, però també ha comès errors, ha conegut derives i ha perpetrat tragèdies. La seva memòria crítica és una condició bàsica del seu futur.
No es tracta de “passatisme”, de mirar obsessivament enrere. Es tracta, com ha escrit Remo Bodei, de tenir sempre en compte que “la memòria i l’oblit no són terrenys neutrals, sinó veritables camps de batalla” i que hi ha permanentment “intents d’esborrar, manipular, falsejar (el passat) o apoderar- se’n per part dels adversaris”. Ve a tomb ací recordar el lema orwellià: “Qui controla el passat controla el futur; qui controla el present controla el passat.”
Els adversaris actuals del socialisme tracten de “liquidar-lo” reduint-lo a les trajectòries tràgiques del mal anomenat “socialisme real”, o bé a les experiències datades del “segle socialdemòcrata”, de les reformes nacionals del Welfare State (presentant-ho com quelcom que ja s’ha acabat). És un reduccionisme que liquida expeditivament el principal factor de força del socialisme: el seu caràcter de moviment general d’emancipació, d’esforç històric a la recerca de la igualtat i la justícia. En aquest sentit, el socialisme no hauria de ser reduïble ni tan sols a la seva història “explícita”, la que el lliga al moviment obrer sorgit de la revolució industrial. Com a força o funció històrica de fons, el socialisme ve d’abans i va més enllà: està lligat a la condició humana col·lectiva.
Una segona conseqüència és la necessitat imprescindible de les formes i institucions democràtiques per a qualsevol projecte socialista. El territori democràtic és el territori del socialisme entre altres raons perquè aquest ha contribuït decisivament a construir-lo, amb la seva lluita secular pel sufragi universal i per les llibertats socials i polítiques. El socialisme ha contribuït de manera fonamental al trànsit a la democràcia, en què l’home i la dona s’emancipen, passen d’una condició d’animal laborans, únicament sotmès a les exigències del treball i al manteniment de les seves necessitats biològiques, al de zoon politikon, animal polític. Parlar de socialisme democràtic és, en aquest sentit, una redundància.
Els qui posen en qüestió aquesta identificació del socialisme amb la democràcia institucionalitzada, les seves normes i llibertats individuals i col·lectives, els seus checks-and-balances, és a dir els benpensants partidaris de les ruptures radicals, més o menys autosatisfets o nostàlgics, no han après res de la història del segle XX. La qüestió fonamental no és únicament que els procediments i institucions democràtiques preserven els drets i les llibertats; és també que ningú té dret a fer pagar als altres les pròpies conviccions.
El socialisme és un moviment real que ha tingut els seus avenços i els seus retrocessos, els seus encerts i els seus errors. No l’idealitzem: ha obtingut grans victòries i ha patit grans tragèdies; grans encerts i tremendes deformacions. Els socialistes han de ser els primers crítics intransigents de la història socialista i els més conscients que la força històrica del socialisme és material inflamable que cal manejar amb la màxima precaució.
Des dels seus orígens, aquest moviment sorgit de la revolta contra els poders constituïts, ha tingut un component llibertari i igualitari (“Ni dieu, ni maître, ni tribun” diu la lletra de la Internacional). Ha tingut també, antagònicament, una repetida tendència a entregar-se a lideratges forts o a falses seguretats doctrinàries, sovint reforçades pels mecanismes del dogmatisme sectari, de l’exclusió i de l’escissió. Sols remarcant-ne aquests trets contradictoris és possible el seu futur desenvolupament positiu, la seva projecció emancipadora, que no s’identifica ni amb un model alternatiu més o menys preestipulat de societat ni amb una simple gestió del desenvolupament del mercat.
El socialisme, si mirem enrere, és un moviment plural, amb una història de grans encerts i de tràgics errors. Si mirem al present, és una realitat plural, sempre capaç de fer “nous començaments”. Si mirem al futur és un horitzó que dóna motius i sentit al combat contra les injustícies i les desigualtats, que fa lluitar per societats més lliures, amb més cooperació i solidaritat. Per això la seva subsistència futura no em preocupa especialment. El que em preocupa és el futur en ell mateix, on s’albira una actualització de l’antinòmia “socialisme o barbàrie” en termes nous: o bé nous enfocaments socialistes, en termes d’autogovern humà, llibertat i solidaritat, o bé un segle d’embarbariment, de desigualtats i identitarismes, amb dislocacions i fractures creixents, caòtiques i violentes. En aquesta alternativa estem en els temps presents, a casa nostra, a Europa i al món, i hem d’aconseguir que es resolgui bé. Depèn de nosaltres mateixos.
Categories: General, Socialisme | Sense Comentaris »