« Carta a una assistent del Parlament europeu | Inici | Identitats i identitarismes »
Comunicació, manipulació
Per Raimon Obiols | 20 April, 2011
Imprimir
Vivim una època de mediatització de la política i de politització (directa o oculta, subliminal) dels grans mitjans de comunicació. El factor de “mediatització” o, si voleu, paradoxalment, d’“inmediatització” de la política i dels missatges polítics, sobretot a la televisió, és un tret característic del nostre temps. Si Émile Zola hagués d’adreçar-se avui al president de la República Francesa a propòsit de l’afer Dreyfus, no podria limitar-se a un article en la premsa escrita; però a la televisió podria exclamar “J’accuse!” i no podria afegir gran cosa més.
A la televisió privada tendeix a esborrar-se la frontera entre informació i entreteniment. Es produeix una “extraversió” de les qüestions privades en l’arena política fins a extrems inèdits: un president francés, Sarkozy, succeeí Eric Clapton i Mike Jagger en les preferències d’una exmodel i cantant, i la notícia esdevingué un element substantiu de la seva comunicació política. És un fenomen que ha estat batejat amb el terme de “pipolització”.
També s’esborra la frontera entre comunicació i simple manipulació emocional. En la campanya de reelecció de Bush, el 2004, jugà un paper important el videoclip més car de la història (6,5 milions de dòlars), difós a les cadenes de televisió i a Internet, presentant la història d’Ashley, una adolescent que va perdre la mare en els atemptats de l’11 de setembre.
Quan hi ha poders econòmics i polítics que controlen una porció substancial dels mitjans audiovisuals (el cas de la Itàlia berlusconiana ha estat fins ara l’exemple extrem) els efectes tòxics de la manipulació política esdevenen abassegadors: aquests poders fixen l’agenda (de què es parla i de què no es parla), determinen els angles de visió (des de quin punt de vista es plantegen les notícies i els temes “a debat”), imposen els criteris dominants (com es jutgen les coses, quins principis destil·len els judicis, quins valors es difonen, quins prestigis es creen). És el desplegament d’una política mediàtica que apunta a la captació emotiva de les persones, substituint la informació equilibrada i l’argumentació plural per un espectacle dominat per la manipulació. Més que de democràcia d’opinió es podria parlar, en aquest sentit, de democràcia d’emoció.
Alguns professionals d’estratègia i comunicació política als Estats Units tendeixen a distingir l’“statecraft” (‘l’acció de govern’) de l’“Stagecraft” (‘els escenaris de la comunicació simbòlica i emocional’). Els més radicals afirmen que en la societat mediàtica la manipulació emotiva no és ja un complement sinó un veritable substitut de l’acció concreta de govern.
Aquesta doctrina té avui la seva particular concreció a Catalunya.
Categories: General, Política catalana | Sense Comentaris »