Llegint els comentaris de la premsa després de les eleccions del diumenge, em sembla inqüestionable que les bastonades generals, pràcticament unànimes, les reben els partits. Si hem de fer cas de les interpretacions dominants, l’abstenció és culpa dels partits; el desinterès per la política és culpa de la política dels partits; l’avorriment, la fatiga, l’escepticisme, les desil·lusions dels ciutadans són culpa dels partits.

Jo no dubto que un clam tan general retrata un problema real, un problema de fons. Però tendeixo a malfiar-me de les coses massa evidents, i penso que aquest cor de les lamentacions oblida quelcom important: si hi ha una crisi dels partits (i em sembla evident que hi és) aquesta crisi no és una causa sinó una conseqüència d’altres causes, d’altres fenòmens. Fenòmens que són ací, a la vista, però que sovint no es veuen perquè no es volen veure. Realitats de les que es parla poc, de les que s’escriu poc, perquè no és còmode parlar-ne (i a vegades perquè es té por de parlar-ne).

A Catalunya dir cul d’olla a un polític, encara que sigui un polític governant, en aquests moments és pràcticament gratuït (i aclareixo immediatament que em sembla magnífic). Com a màxim es corre el risc d’una escridassada de cap de premsa, sense més efectes concrets que una momentània popularitat, a la Warhol, que et converteix per un quart d’hora en el capdavanter de la llibertat d’expressió, de la independència de la premsa. Però siguem sincers: quan parlem d’ “oligarquització” del poder dels partits, i en els partits, no ens estem oblidant de les altres oligarquies, les mediàtiques, empresarials, financeres?

Dit això, el fet que els partits siguin l’ase dels cops no li treu ni un gram de veritat a la realitat inqüestionable que hi ha, no sols a Catalunya sinó gairebé a tot arreu, en aquest món de la globalització i dels canvis tecnològics i socials accelerats, una crisi dels partits.

Crisi, empíricament constatable, d’afiliació: al Regne Unit, al final de la segona guerra mundial, el 6% de la població estava inscrita a un partit polític; avui és menys del 2%. A França és menys de l’ 1%. El fenòmen s’ha accelerat a partir dels anys noranta: en deu anys, tots els principals partits polítics europeus han vist una reducció dels seus inscrits de l’ordre d’un terç. Els partits es buiden.

Crisi també, perquè les identitats polítiques son menys marcades, les adscripcions ideològiques menys clares; els ritmes i l’ús del temps, sovint frenètics, deixen poc temps per a una vida de partit activa (si no esdevé professionalitzada, institucionalitzada); els mitjans de comunicació han difuminat progressivament els límits entre notícia i entreteniment; la lògica de la televisió ho menja tot; la comunicació política ha estat “mediatitzada“, en el doble sentit de l’expressió, i s’ha fet més publicitària, menys el·laborada, menys autèntica, amb un dring de llauna, una sensació de fals…

Aquests i altres factors creen una distància entre els partits i la societat. L’activitat més reduïda i més passiva de les bases dels partits (que són una gran font d’informació sobre les prioritats de l’electorat, i un mitjà insubstituïble per comunicar amb aquest) força els grups dirigents a centrar-se en enquestes i sondatges, i a posar-se en mans de professionals de la comunicació. Aquestes dependències i la urgència del curt termini redueixen la capacitat dels partits per generar intel·ligència col·lectiva, orientacions estratègiques, polítiques de sentit, polítiques d’esperança, instruments de col·laboració i participació. Si a més segueix tronant, un dia sí i l’altre també, l’atac contra els partits, què podem esperar, que no sigui una crisi, un declivi progressiu, ja no dels partits, sinó de la mateixa política democràtica?

Cal repensar la vella distinció de Max Weber (viure “per” la política, viure “de” la política), i inventar les noves anàlisis, motivacions i mètodes que es confrontin a la tendència al declivi dels partits. L’objectiu no pot ser una impossible democràcia sense partits. No hauria de ser tampoc una democràcia d’opinió, a l’atzar dels somriure del líder de torn i de la seva capacitat de recollir el màxim suport dels grups de poder, del món dels diners. Experiències de tota mena ens indiquen que és de babaus sotmetre’s a la dependència de líders il·luminats. La papereta no es resol tampoc amb l’expedient d’un canvi de lleis electorals (entre altres raons perquè el problema a resoldre és dóna en països amb les més diverses lleis electorals).

El declivi dels partits, i la pèrdua de confiança pública en les institucions, pot arribar a crear un buit perillós. L’objectiu ha de ser la reforma dels partits, la reconstrucció dels projectes polítics, la recuperació de la política de les idees i del sentit, la definició de formes innovadores pel compromís i la participació.

2 Comments To "Les municipals a Catalunya: els partits"

#1 Comment By Enric Benages On 2 June 2007 @ 16:57

#2 Comment By Joanna Martín On 6 June 2007 @ 20:50