« Quan l’arquebisbe de Canterbury recorda Marx | Inici | Vers un govern econòmic europeu? »
Contra el fatalisme
Per Raimon Obiols | 2 October, 2008
Imprimir
La nota Adéu, socialdemocràcia, adéu, que vaig publicar el passat 24 de setembre, ha suscitat algunes perplexitats. El dilluns, assistint al debat d’orientació política general, una periodista de l’Avui (bona professional i bona amiga) em va demanar si es tractava d’una abjuració o era fruit d’un estat d’ànim pessimista. Ni una cosa ni l’altra, li vaig contestar. Vaig dir-li a l’amiga periodista que si trobava algun text o declaració meva on jo em proclamés socialdemòcrata li pagava de bon grat, no un sopar sinó unes vacances a les Canàries. Mai m’he definit socialdemòcrata, encara que entenc perfectament que altres em posin aquesta etiqueta, perquè la gent no té l’obligació de fer matisos (per a mi no és una qüestió de matís sinó de definició ideològica i d’identitat política: per diversos motius em considero socialista, demòcrata, d’esquerresi reformista; no socialdemòcrata).
Pel que fa al pessimisme caldria també una precisió. No es tracta de pessimisme, sinó d’irritació. Avui, a El País, Josep Ramoneda descriu una situació que és la que motiva la meva exasperada impaciència; reproduïnt-ne alguns fragments m’estalvio feina:
“Hace años que alguna gente sensata venía advirtiendo que la burbuja inmobiliaria era insostenible o que las dimensiones del globo financiero atentaban contra la más elemental racionalidad o que los resultados que obtenían algunas compañías eran insostenibles. Estos reiterados avisos no sirvieron para nada” (…)
“Se supone que el liderazgo del cambio es la razón de ser de la izquierda y del reformismo. O están de vacaciones o están desaparecidos. No hay alternativa. Esta es la señal que emiten los que deberían proponer alternativas” (…)
“A fin de cuentas el problema es éste: la economía se ha globalizado y la política no, sigue siendo nacional, con lo cual carece de poder para gobernar la globalización. Por esto los reformistas y los de izquierdas se han convertido en resignados conservadores, a la espera del caos“.
Caldria tal vegada afegir que aquesta constatació és vàlida tant pel que fa a les socialdemocracies europees (en plena síndrome d’estrabisme agut) com pel que fa a les esquerres “alternatives” sense alternativa (més enllà de la denúncia, la crítica i l’espera). I que ho és també per a aquells que des del socialisme ens hem esforçat amb pocs resultats, en la darrera dècada, per construir una alternativa política de progrés global, de nou internacionalisme, de construcció d’un partit socialista europeu, i de desenvolupament d’una nova relació entre partits, moviments i organitzacions de la societat civil. Hi serem a temps, ara?
Ramoneda acaba el seu article fent la pregunta “¿Nadie es capaz de convertir la crisis en una oportunidad de regeneración?“. Aquesta és la qüestió. La crisi actual no ens hauria de dur al pessimisme o al fatalisme, sinó a l’optimisme de la voluntat i a la percepció que tenim al davant, efectivament, una oportunitat que cal caçar al vol. I que no tenim massa temps.
Categories: General, Politica europea, Socialisme | 1 Comentari »
October 4th, 2008 a les 16:53
Exacte! Aturar-nos a plorar no sol·luciona res de res. M’agradaria poder aportar alguna idea, però, això és feina d’experts no pas “d’opinadors” com jo. Res a de ser un nou problema, tant sol un obstacle que superar.