« La “Declaració de La Moneda” | Inici | Crisi financera: el “veredicte final”? »
Catacrac!
Per Raimon Obiols | 16 September, 2008
Imprimir
Vaig escriure una entrada en aquest bloc, el 23 de gener passat, a propòsit de la crisi financera de les subprimes, i vaig posar-hi per títol Crac! (hi reproduïa uns comentaris de Michel Aglietta que ara val la pena de rellegir).
Avui, després de conegut l’estat les coses en el món financer ( als EUA i al món en general), el títol no pot ser altre que Catacrac! Esperem que no calgui pensar en un tercer títol, perquè ja no sabria quina onomatopeia utilitzar…
“La mayor quiebra de la historia hunde las Bolsas y convulsiona Wall Street“, llegim en portada a El País. La resta dels mitjans és del mateix to.
Tot això no és alarmisme, sinó descripció dels fets en temps real: la crisi de Lehman Brothers constitueix, literalment, la fallida més important de tota la història financera dels Estats Units. “Es tracta d’un esdeveniment“, ha dit Alan Greenspan, l’ex president de la Reserva federal nord-americana, “que només es produeix una vegada cada cinquanta anys, probablement una vegada per segle. No havia vist mai una cosa semblant…”.
La qüestió és més greu, a més, perquè el grau d’interconnexions financeres a escala internacional, la complexitat i sofisticació extrema de la enginyeria financera, sobretot en el camp dels crèdits derivats, i la opacitat general, en un marc de desregulació i aventures financeres irresponsables, no permeten esvaïr (és el mínim que es pot dir) el risc d’esfondraments més generals.
En el seu bloc, Robert Reich, que fóu ministre de treball amb Clinton comenta aquesta situació d’opacitat i angoixada incertesa, derivada de la enginyeria financera de casino que hem viscut en els anys de domini neoliberal, amb aquesta anècdota: “Fa dos anys vaig demanar al directiu d’un ‘hedge fund’ que m’expliqués les característiques del seu fons. Va riure i em respongué que no en tenia ni idea”.
Al diari The Guardian, Nils Pratley escriu: “Si això és la mort de Wall Street tal com el coneixíem, la pedra sepulcral haurà de dir: mort de complexitat (‘killed bay complexity’)“. És una manera bastant britànica d’expressar-se… De fet, les causes de la defunció, si és que es pot parlar en aquests termes, haurien de cercar-se no tant en la complexitat de les arquitectures financeres dels darrers anys sinó en el fonamentalisme neoliberal predominant i la subsegüent manca dels mínims controls, informacions>> i regulacions>> d’un sistema que ha entrat en crisi.
Categories: General, Món | 3 Comentaris »
September 17th, 2008 a les 2:16
El més greu amic meu, si m’ho permets,és que sota els artilugis de la enginyeria financera, es privatitzàven els guanys i ara hem de socialitzar-ne les pèrdues, sense exigir-ne responsabilitats, ideològiques al liberalisme econòmic, més radical que el liberalisme polític, però també personals a aquells que formats en les escoles de negocis han gestionat els staffs d’aquestes companyies pensant en el curt termini, en clau individualista i mai social, per no dir mondial, no creus?
September 17th, 2008 a les 17:42
Una mica més greu que individualisme, Albert. Et recomano aquesta informació sobre els contractes blindats de dirigents d’aquestes companyies, a El Pais d’avui:
http://www.elpais.com/articulo/economia/Blindaje/millonario/presidente/Merrill/elpepueco/20080917elpepieco_6/Tes
September 17th, 2008 a les 22:58
Certament Raimon, hauria de substituir individualista per un altre adjectiu i no el trobo, deu de ser normal que no el trobi, veritat? Però el més greu és que això no és vist com una conducta antisocial, tot i essent-ho….