[1] Seria un error limitar-nos a fer broma sobre Berlusconi. El personatge s’ho mereix:  cada vegada és més una paròdia d’ell mateix, i   les seves peripècies tragicòmiques són sucoses. Però la situació italiana és molt preocupant, perquè en certa mesura pot ser vista com  premonitòria.  No és el que està succeint amb els escàndols  de la trama Gürtel,  i els altres que tenim més a prop? No semblen suscitar cap mena de reacció en l’electorat de dretes.

Allò que desconcerta i angoixa més no és Berlusconi. Es podia esperar qualsevol cosa del personatge, per bé que el darrer escàndol hagi batut tots els rècords: una menor marroquina de 17 anys convidada a les festes del primer ministre, detinguda pel presumpte robatori de 3.000 euros i immediatament alliberada de la comissaria per una trucada de les “altes instàncies” dient que es tractava d’una “neboda del president egipcià Mubarak ”.

Allò que és més preocupant és que, més enllà del rebombori mediàtic, del morbo d’una nova història escandalosa de sexe, política i irregularitats de tota mena, hi hagi a Itàlia un silenci tan espès, una impotència tan espectacular, en la societat i en la política, davant d’aquesta situació de declivi demencial. Com si es considerés que aquesta realitat impresentable no té solució, que cal acceptar-la amb fatalisme; i que, per tant, entra en el terreny de la “normalitat”. Aquesta manca de reacció i de resposta efectiva, aquesta indefensió italiana, és per posar-se a tremolar, si es pensa que pot ser premonitòria d’una situació futura a les democràcies europees.

Ja fa tretze anys, si no em descompto, que Il Cavaliere és a la primera línia de la política d’Itàlia, gràcies a la seva immensa fortuna, a la seva hegemonia en els mitjans de comunicació, als seus missatges populistes, a la seva ideologia ”antipolítica”, i a les mancances i divisions de les forces democràtiques. La televisió ha estat l’essència mateixa del berlusconisme, la que ha construït al llarg dels anys una mena de consens majoritari, fet de cinisme, al voltant del personatge. La televisió o, millor dit, una democràcia populista i televisiva en la que l’esquema de majories i minories ha deixat de funcionar, el sistema de partits s’ha ensorrat i l’esquerra i el centresquerra s’han fragmentat fins a la irrellevància.

Jo he vist de prop aquest personatge surrealista, en el Parlament europeu, amb els cabells implantats i retenyits, el rostre inflat per la cirurgia estàtica i el bótox, el maquillatge permanent. Sempre que l’he vist i escoltat, m’he demanat com és possible que aquest personatge ridícul hagi estat caucionat per una majoria electoral, i també per una llarga rècula  respectuosa d’empresaris i personatges importants, monsenyors, polítics, intel·lectuals i periodistes que, de manera sincera o hipòcrita, se l’han pres seriosament. El pes del diner ha fet possible aquesta extravagància morbosa i s’hi han afegit la passivitat de molts i també el fals realisme polític. Per exemple, en el camp de l’oposició s’ha dit i s’ha repetit, en els darrers anys, que no s’havia de caure en el “parany de l’anti-berlusconisme”. Com si es tractés d’una forma de negativisme extremista, quan es tractava simplement d’una prova de sensatesa democràtica elemental!

En el camp polític, al punt que s’ha arribat de fragmentació i confrontació entre els demòcrates, la possibilitat d’una reacció que compti amb un suport majoritari no és evident. “El futur de la democràcia italiana”, ha escrit Flores d’Arcais, “és una equació fàcil de descriure i difícil de resoldre”.

A Itàlia s’ha instaurat un règim de democràcia populista i televisiva, en la que una majoria detesta una partitocràcia abusiva i sense partits seriosos, es reconeix en el “partit de la anti-política” (tots són iguals, “tutti ladri”) i, posats a donar suport a algú, vota de moment al més poca-vergonya.

Aquesta manca de reacció italiana davant de l’escàndol berlusconià, ha dit un comentarista, “és el fruit de mil complicitats i de mil silencis”. És possible que Berlusconi tingui els dies o els mesos comptats com a primer ministre. ”. Hi haurà en el país una reacció de responsabilitat i realisme? És possible que Berlusconi tingui els dies o els mesos comptats com a primer ministre. Potser aquest escàndol del “Bunga-bunga” marcarà un límit i una reacció. Tant de bo.

O potser no. Potser prosseguirà encara aquesta marxa cap a la patètica normalització del desvergonyiment i dels  escàndols, cap a l’absurd. A casa nostra faríem malfet de menysvalorar  aquesta situació italiana, com si fos el fruit de coses paròdiques, anecdòtiques, específiques exclusivament d’aquell país.  Hauríem de reaccionar també nosaltres perquè hi ha signes més que evidents de que el risc d’una democràcia populista i televisiva és també present entre nosaltres. El “laboratori Itàlia” ens indica la força d’un fenomen de degeneració democràtica (una tendència general cap a la “democràcia de les baixes passions”) que hauríem de saber calibrar en la seva gravetat i evitar de totes passades.