Pel que fa al catalanisme, en el congrés del PSC que tindrà lloc aquesta setmana no pretenem inventar la pólvora, sinó precisar clarament la nostra perspectiva, la nostra idea de Catalunya.

Plantejar “refundacions” unilaterals és innecessari i pretensiós. Allò que avui a Catalunya cal debatre és la millor manera de concretar, en termes de present i de futur, l’herència i la promesa del catalanisme. Som hereus d’un passat, i sols si hi som fidels serem hereus del futur. Aquest és el punt de partida per a formular una idea i una acció per a la Catalunya dels propers anys.

Ara que en el món tornem a veure perillosament en acció els [1] identitarismes, les polítiques de fabricació de confrontacions identitàries, cal afirmar que la qüestió més vital per la Catalunya del segle XXI serà mantenir i fer créixer la consciència de ciutadania i de destí comú de tots els seus ciutadans i ciutadanes.

El tret històric més positiu del catalanisme ha estat la seva enorme capacitat de producció de consciència comuna, respectuosa de les identitats personals. D’això n’hem dit la Catalunya gresol: un país unit, de ciutadans i ciutadanes vinguts de tots els horitzons. Tal com s´expressà en els lemes de la Transició, avui més que mai necessaris: “som i serem un sol poble” i “la llengua no ens dividirà“.

En el context històric actual de Catalunya, seria greu reforçar ideologies que afirmen la nació com una unitat d´ordre superior, místic, que transcendeix les persones i a la que les persones han de subordinar-se. No es tracta de “convertir-se” a la nació, a un “nosaltres” de dimensió exclusiva i excloent, sinó de “constituir” entre tots la nació, de manera plural i democràtica, com una obra voluntària, un projecte comú i intencional de progrés compartit. Amb un “nosaltres” que no s´oposa ni se superposa al “jo” de cadascú i que, per tal d´afirmar-se, no necessita confrontar-se amb els “altres“. Donant una significació concreta a la ciutadania catalana: un sentit de llibertat i de progrés personal i col·lectiu. Un sentit compartit pels homes i dones de Catalunya, siguin quins siguin els seus països d´origen, la seva parla, les seves referències identitàries.

El projecte general del catalanisme dels propers anys no ha de tenir un sentit de divisions en funció de les subjectivitats identitàries, sinó d´unitat cívica i democràtica, de reconeixement col·lectiu de la nostra pluralitat, de promesa de futur compartit dels ciutadans i ciutadanes que constitueixen i volen seguir constituint un sol poble. Amb un èmfasi no en la retòrica ni en la gesticulació, sinó en la continguda fermesa dels capteniments, l´exemplaritat de l´obra ben feta, el respecte, la solidaritat.

La radicalització dels nacionalismes implicaria una centrifugació multicultural i civil, una progressiva confrontació d´identitarismes, una divisió cultural i política de la nació (els casos, ben diferents, d’Euskadi i el País Valencià ens haurien d’alertar). El pitjor que podria succeir a Catalunya seria que es produís la seqüència següent:

1/ divorci progressiu entre polítiques nacionalistes cada vegada més radicals i una societat cada vegada més escèptica, fragmentada i abstencionista;

2/ consolidació en la societat catalana, autòctona i immigrada, de coàguls persistents d´identitats comunitàries aïllades;

3/ instrumentalització d´aquesta situació pels nacionalismes i identitarismes antagònics;

i 4/ la fractura del procés d´unitat civil i de fusió col·lectiva i la seva substitució pel “xoc d´identitats” a l´interior de Catalunya.

Això significaria la divisió permanent, el declivi, la instrumentalització de Catalunya per unes minories interessades en la confrontació.

La història del catalanisme fins avui mateix ha estat un procés pel reconeixement i la reconeixença per part de nosaltres mateixos i dels altres. Volem reconèixer-nos i volem que se´ns reconegui en termes de realitat viva i de capacitat de realitzacions presents i futures. No únicament en allò que som sinó en allò que volem ser i que podem ser. Si en el recorregut del catalanisme hi ha hagut confrontació i lluita, ha estat perquè s´enfrontava a obstacles, sovint brutals i opressius, al lliure desenvolupament de la nostra capacitat col€¢lectiva per construir un futur comú millor, pels coetanis i per les futures generacions.

Però la dinàmica del catalanisme, en les seves expressions plurals, ha cercat sempre, amb grans encerts i no pocs errors, un denominador comú: superar units els obstacles de reconeixement i de capacitat del poble de Catalunya. I fer-ho d’una manera democràtica, entre tots, amb la força de tots.

Qualsevol intent gesticulador i maniqueu, pretesament radicalitzant, separant entre “bons” i “mals catalans“, ha significat sempre una dilapidació d’aquesta herència i una pèrdua de força i d’oportunitats. Distorsionar la formulació compartida del catalanisme (i de la seva semàntica) no seria una passa endavant sinó un afebliment.

Ens cal, pel contrari, la maduresa d’un nou cicle positiu del catalanisme i la centralitat que proposem vol dir això: contenció i respecte en les paraules; fermesa i unitat en les reivindicacions; excel·lència de les institucions; iniciativa i empenta en una societat unida i amb projectes de futur. Aquesta és la herència i la promesa del catalanisme, a les que ens hem de mantenir fidels. És la perspectiva que dóna sentit a la nostra política; la que motiva la nostra acció federadora.

1 Comment To "Congrés del PSC (4): el nostre catalanisme"

#1 Comment By Albert Balada On 16 July 2008 @ 19:13