[1] Dilma Rousseff, la candidata del PT, ha guanyat les eleccions i serà la propera presidenta del Brasil. És una gran victòria personal, del seu partit i també del titànic esforç comunicador de Lula que, en un país on la manipulació mediàtica de la dreta és brutal, va demostrar  fa vuit anys, contra tots els pronòstics i les enquestes, que la majoria del poble podia vèncer democràticament contra els poderosos i el seu domini dels mitjans de comunicació. Jo he sentit a Lula queixar-se amargament, en termes que no vull ara reproduir, de les brutals escomeses que ha rebut, permanentment, abans i després de ser president, de la dreta mediàtica  brasilera.

Lula deixa la presidència amb més del 80 % de suport popular. Quan fou elegit president del Brasil va dir que no podia equivocar-se i n’explicà les raons. No es podia permetre aquest luxe, va dir, “perquè no he estat elegit amb el suport dels grans canals de la televisió privada, ni  gràcies al suport del sistema financer ni dels grans grups econòmics”.

Els partits i coalicions que no són submisament “pro business”, que no estan a les ordres dels poderosos, que no compten amb suports financers i mediàtics, quan arriben al govern han de filar molt prim, han de treballar molt bé i han d’enginyar-se-les com sigui per arribar a l’opinió pública. Al llarg de vuit anys (per no parlar d’abans de ser president) Lula no ha tingut més remei que parlar contínuament, pronunciant milers d’al·locucions públiques, justament pel fet que tenia en contra els mitjans de comunicació de la dreta.

En les enquestes fetes darrerament a Catalunya apareix un fenomen que només en aparença és contradictori. Una majoria valora positivament la feina feta pel govern d’Entesa, però en canvi una majoria similar es mostra crítica amb aquest mateix govern del qual es valora positivament la gestió. Contradicció? Si i no.

No, si es té en compte la hostilitat persistent de la majoria dels mitjans de comunicació. Des dels insults i exabruptes de la dreta mediàtica espanyola fins a la opinió publicada i expressada a pràcticament tots els mitjans de comunicació a Catalunya, els atacs han estat permanents, constants, implacables.

Des dels primers moments de la presidència Maragall, la dreta mediàtica, dominant tant a Espanya com a Catalunya, va començar una operació d’asfíxia del govern de la Generalitat, amb resultats evidents. Per començar, va imposar la nomenclatura: res de “govern d’Entesa”, perquè tenia una connotació positiva; calia imposar el terme de “Tripartit”. Després va anar definint el terme: “Tripartit” era sinònim de desgavell. Els errors, les contradiccions, les discussions entre els grups de la majoria, han estat assenyalats emfàticament, exagerats, repetits i comentats, una i altra vegada. S’han convertit en tòpics dominants. Set anys després, la cosa ha adquirit una dimensió que, amb la crisi aguda dels mitjans de comunicació, tendeix a contaminar-los a tots.

“Quan encenc la tele, només veig calamitats, i això no ajuda a resoldre cap problema”, ha comentat Lula en alguna ocasió. Veu calamitats i també obscenitats: fa unes setmanes, en una gran cadena de televisió brasilera, el seu propietari, un vell de rostre inflat pel bótox i amb els cabells retenyits, començà a treure’s bitllets de banc de les butxaques, tot llençant-los al públic assistent al programa, que es barallava per atrapar-los.

Em diuen que a algunes tertúlies televisives han estat parlant de llançar a Belén Esteban a fer una carrera política i afirmen que és “especialment popular” a Catalunya. “Què tenen els polítics catalans que no tingui la Esteban?”, s’exclamen, i es queden tan amples. Tot això pot semblar anecdòtic i ridícul, però no és innocent i pot tenir, a la llarga,  uns efectes deleteris. És una truculència creixent que desprestigia la política, fomenta el cinisme difús, fa desesperar de les solucions col·lectives, estimula la lluita competitiva de “tothom contra tothom”, fa créixer els sentiments d’inseguretat i de por al futur. A Itàlia, aquest fenomen de manipulació telecràtica ha estat, durant anys, el poder de Berlusconi. Ara, el Cavaliere trontolla a causa de nous escàndols probablement insostenibles. Però  deixa la democràcia italiana i el propi país en una situació tremenda.