« Rajoy, polisèmic i filantròpic | Inici | Congrés de la CES: “Nous goril·les a l’habitació” »
L’afer Wolfowitz: un clarobscur
Per Raimon Obiols | 21 May, 2007
Imprimir
Ara que la polseguera de l’afer Wolfowitz al Banc Mundial ha començat a escampar-se, es distingeixen una mica més clarament les coses. El paisatge que va apareixent es veu, a la vegada, més senzill i més complicat que en la fragor de la batalla. En efecte, la pols del debat, de la inacabable casuística, de les notícies, rumors i maniobres, actuava com una mena de cortina de fum.
Ara es pot albirar un panorama més clar, però matisat, complex i problemàtic; no en blanc i negre, sinó en clarobscur. Tres qüestions apareixen, entre d’altres.
En primer lloc, el problema no es pot reduïr a la qüestió ètica del capteniment de Paul Wolfowitz envers la senyora Shaha Ali Riza. Això no vol dir que aquesta qüestió es pugui minimitzar, reduïnt-la a una simple anècdota sobredimensionada. No hi estaria d’acord, per exemple, la ministra alemanya de desenvolupament internacional, la socialdemòcrata Heidemarie Wieczoreck-Zeul, que en ple escàndol va haver d’hostatjar una conferència internacional d’alt nivell del Banc Mundial amb un títol que semblava inventat expressament per a al·ludir a Shaha Riza: “Women’s empowerment is smart economics“.
Però tenen raó els qui, com Christopher Hitchens, han denunciat el fariseïsme dels qui s’han esquinçat les vestidures simplement perquè no volien canvis en la maquinària del Banc o volien mantenir el “statu quo” en relació al combat contra la corrupció.
Admetent que l’actuació denunciada era greu i blasmable (sobretot en qui feia bandera de la lluita contra la corrupció), sembla també clar, nogensmenys, que l’afer ha estat un detonant per a una ofensiva dels adversaris de Wolfowitz, que per cert eren moltíssims, dins i fora del Banc Mundial. Plovia sobre mullat: la pugna ve del 2005, quan Bush féu entrar Wolfowitz a la presidència del Banc Mundial, exactament com un clau per la cabota.
Ja aleshores, veus incontables s’alçaren en contra. Circulà, entre d’altres, un manifest (“Davant la proposta de nomenament del sr. Wolfowitz“), impulsat des de Catalunya i que comptà amb la signatura de nombrosos responsables d’organitzacions de la societat civil internacional. Josep Stiglitz, ex economista en cap del Banc i premi Nobel, va arribar a alertar de possibles protestes de carrer i violències en els països pobres. “O és un acte de provocació o és un acte d’una insensibilitat tan gran que sembla una provocació“, va declarar. Els exemples de reaccions contràries a la designació es podrien multiplicar…
La causa és coneguda: Wolfowitz s’havia mostrat partidari d’intervenir militarment a l’Iraq… des de 1997. Després de l’11-S va afirmar repetidament que Saddam Hussein disposava d’armes de destrucció massiva i tenia vincles amb Al Qaeda; va assegurar que l’enderrocament del dictador iraquià establiria un model exemplar de pau i democràcia a l’Orient Mitjà. Tres setmanes abans de la invasió declarà en el Congrés dels Estats Units: “Estic raonablement segur que ens rebran com a llibertadors“.
En segon lloc, els adversaris del Sr. Wolfowitz no han vingut únicament del camp dels oposats a l’intervenció armada a l’Iraq. De fet, li sorgiren com a bolets en el propi interior del Banc, com a conseqüència de la seva gestió presidencial, que retrospectivament pot ésser descrita com una metàfora quasi perfecta de la doctrina “neocon” i de la manera d’actuar de l’administració Bush en els afers mundials: unilateralisme, una certa arrogància, manca de visió madura de les coses i excés d’ideologisme visionari, justificació moralista i maniquea de la pròpia política. En general, el “decisionisme” erràtic i arbitrista sembla haver estat la característica dominant de la presidència de Wolfowitz que, com ha escrit Stiglitz “en comptes d’una estatègia de desenvolupament ha produït simplement una expansió de l’agenda anti-corrupció iniciada pel seu predecessor, James Wolfensohn“.
Ara: els problemes derivats d’una manca d’objectivitat, clara i perceptible, en aquest combat contra la corrupció que va aparèixer com la prioritat de Wolfowitz, han estat innumerables. Per què se suspenien programes a la Índia i no a Indonèsia? A l’Uzbekistan i no a Tajikistan? Al Congo-Brazzaville i no a la República Democràtica del Congo? Per què s’ampliaven els programes a l’Iraq, on la corrupció és de les més greus del món? En conseqüència, les suspicàcies, els greuges comparatius i les acusacions de que Wolfowitz actuava en funció dels interessos del govern dels Estats Units, s’han multiplicat exponencialment… Una nefasta conseqüència de tot això ha estat que el propi combat contra la corrupció (un dels pitjors obstacles en la lluita pel desenvolupament i contra la pobresa) ha perdut legitimació i força.
En tercer lloc, una qüestió que aquest desgraciat afer planteja amb urgència, és la de qui ha d’estar al front del Banc Mundial, qui ha de designar-lo, quines reformes ha d’impulsar. Des de la posta en marxa, el 1946, dels acords de Bretton Woods de 1944, ha funcionat una entesa no escrita segons la qual la presidència del Banc Mundial era una decisió dels Estats Units i la del Fons Monetari Internacional era cosa d’Europa. Ara s’alcen veus plantejant la necessitat d’un procés més obert, qualificat i transparent per a designar els responsables, que haurien de ser experts competents i legitimats per endegar la ineludible reforma de d’unes institucions multilaterals efectivament al servei de la lluita contra la pobresa i el subdesenvolupament. Ara, amb totes aquestes trifulgues, la imatge del Banc Mundial ha quedat molt deteriorada. Probablement la moral dels seus milers d’empleats no deu ser la òptima, malgrat que aquests dies la majoria deu respirar alleujada. Serà interessant seguir el procés de designació del successor de Wolfowitz i, sobretot, quina dinàmica representa i quins canvis es produeixen, si és que ni ha.
Categories: General, Món, Semblances | Sense Comentaris »