Inici | L’economia espanyola i els reptes d’ara mateix »
Després del debat del Parlament
Per Raimon Obiols | 3 April, 2007
Imprimir
Després del debat parlamentari sobre el desplegament de l´Estatut, que em sembla que no ha agradat pràcticament a ningú (excepte, naturalment, a aquells que s´oposen a Catalunya i al nostre autogovern), allò que caldria és obrir un moment de balanç i de reflexió, evitant el risc de restar instal.lats en les lamentacions. Aquestes abunden (és el menys que es pot dir). S´escolta aquests dies un autèntic cor de lamentacions : Duran Lleida ha declarat que els partits catalans (tots) « han fet el ridícul » . Felip Puig ha acusat Montilla d´intentar amagar el « ridícul » del seu govern atacant l´ oposició. David Madí ha dit que l´”obsessió” d´ERC “no només ha dut els republicans al ridícul sinó a tot el país ». El PP ha acusat Montilla de fer quedar « en ridícul » la Generalitat. Carme Chacón ha dit que ERC i CiU “han fet el ridícul” i “ens han fet passar vergonya” . Patrícia Gabancho ha escrit que tots plegats “hem fet el ridícul”. Jordi Borja ha teoritzat sobre « el ridícul com estil », etc. Potser ens hauríem d´empassar aquesta sensació col.lectiva i mirar endavant.
Joan Tàpia, evocant el president Tarradellas, ha escrit quelcom que podria ser una bona base de partida per a una reflexió de futur: “Si el Tribunal Constitucional dictamina contra l´Estatut, es crearà una situació molt delicada. I l´única solució serà aconseguir un gran consens de les forces polítiques i socials (acte de l’ IESE inclòs). I això és gairebé segur que no passa ni pels pronunciaments a favor de l´autodeterminació ni per debilitar el president de la Generalitat. El balanç d´aquests dies és més aviat trist. Mas ha tornat a exhibir la seva impaciència. ERC ha reincidit en la immaduresa. I el Govern Montilla no n´ha sortit enfortit. ¿Qui se n´ha beneficiat?”.
La qüestió més preocupant que avui es planteja a Catalunya és que, previsiblement, el Tribunal Constitucional (amb la seva actual composició, de majoria molt conservadora) pot dictaminar contrra l´Estatut en un moment no massa llunyà, interpretant restrictivament o fins i tot retallant (declarant inconstitucional) una part sensible del seu contingut.
Un criteri d´estricte sentit comú indica que aquest no hauria de ser a Catalunya un moment de gran confrontació política, sino un moment d´estrènyer els rengles, de mostrar una àmplia i ferma unitat.
En canvi, en comptes d´aquesta unitat que ara mateix ens seria ben útil (com factor de dissuasió de possibles temeritats neo-espanyolistes), i que demà ens pot ser també imprescindible per articular una eventual resposta si les temeritats i les aventures s´imposen a Madrid, estem assistint justament al contrari: a una profunda confrontació entre oposició i govern, i també a una creixent disputa entre els dos partits que s´autodefineixen com “sobiranistes”.
La suspicàcia que tot això suscita entre la gent és lògica : veuen que en la política catalana d´aquests moments hi ha massa gent preocupada pels seus interessos partidistes i electorals, per les seves rivalitats de poder ; que hi ha massa dispersió, que hi ha massa pocs responsables polítics disposats a plantejar-se, conjuntament, què cal que fem tots plegats per l´interés comú de Catalunya. En el país es troben a faltar un diàleg democràtic responsable i les perspectives que només son possibles quan anem junts . Sobren, en canvi, els elements de disgregació i exasperació.
Ha fet bé Joan Tàpia en evocar en aquests moments la figura de Tarradellas. Deia el vell President que Catalunya és un país prou gran perquè hi capiguem tots, i prou petit perquè tots ens necessitem els uns als altres. Repetia també, incansablement, una idea òbvia i permanent: la unitat ens fa forts; la divisió ens porta a la desfeta.
Avui és urgent que, per damunt de rivalitats i càlculs polítics i electorals, per damunt d´interessos personals o de partit, tots aquells i aquelles que volem el progrés i la llibertat per Catalunya – siguin quines siguin les nostres opcions i conviccions democràtiques -, ens retrobem junts, en el propòsit de debatre sobre el futur, amb un nou esperit d´unitat. De manera immediata, sobretot, hem de canviar l´ambient enrarit d´aquests dies.
Raimon Obiols
Categories: Política catalana | 2 Comentaris »
April 9th, 2008 a les 12:13
[...] d’aquests tres congressos fós el paisatge de la “causa comuna“. Ara fa un any, comentant el debat al Parlament de Catalunya sobre el desplegament de l’Estatut, en vaig donar les raons: em vaig referir a la doble [...]
April 9th, 2008 a les 20:16
[...] mayor unidad entre los partidos del gobierno de Entesa y los de la oposición. Ahora hace un año, comentando el debate en el Parlamento de Cataluña sobre el despliegue del Estatuto, di las razones: la doble necesidad de combatir el malestar [...]