« Intervenció Raimon Obiols sobre “Catalunya Causa Comuna”, en el Consell Nacional del PSC (16 de gener de 2010) | Inici | Un dossier de “La vie des idées” sobre la qüestió catalana »
Intervenció de Raimon Obiols en el debat “Llibertat i progrés al segle XXI” (25/01/10)
Per Raimon Obiols | 25 January, 2010
Imprimir
Aquest és un debat que a vegades tendeix a realitzar-se sobre la base d’una asimetria en els plantejaments, quan el tractament lògic que es fa dels termes “liberalisme” i “socialisme“ no és el mateix.
Tant el terme “socialisme” com el terme “liberalisme” son polisèmics: cada un d’ells pot expressar distints significats.
Passa, aleshores, que aquells que fan la crítica liberal del socialisme tendeixen a reduir redueixen el significat d’aquest a les experiències del mal anomenat “socialisme real” o bé a les del reformisme socialdemòcrata en diversos Estats nació europeus, al llarg del segle XX. En canvi, utilitzen el terme “liberalisme” en la seva acepció ideològica clàssica, sense les càrregues del “liberalisme realment existent“, o de les actuals realitats neoliberals (que tenen poc a veure amb la primigènia concepció del liberalisme que defensava la laicització del poder, l’afirmació del ciutadà i de la sobirania popular, el domini del dret i els efectes positius, inofensius i benèvols del “dolç comerç“).
També, a la inversa, hi ha els qui fan la fàcil amalgama entre liberalisme i capitalisme neoliberal.
“Netejar” conceptualment el debat, i eliminar-ne les trampes lògiques, em sembla , doncs, imprescindible.
Desfet aquest equívoc, es pot dir que entre socialisme i liberalisme hi han valors compartits, i una història comú. El socialisme que incorpora la identitat més fecunda de l’esquerra no s’oposa al liberalisme. Més: sense les conquestes del moviment obrer (del qual el socialisme ha estat el mainstream) pel sufragi universal i els drets socials i polítics, les democràcies contemporànies liberals no serien allò que són.
Però les diferències entre socialisme i liberalisme son considerables, i els grups socials, polítics i culturals que s’identifiquen amb un o altre referent son bastant persistents. És positiu que sigui així: les diferències son potencialment creatives i la indeferenciació tendeix a generar actituds indiferents.
Voldria parlar primer de les diferències, i parlar després de les confluències, que no sols em sembles possibles sinó també necessàries.
Una primera diferència és de perspectiva i d’ubicació: per dir-ho amb Bobbio, el socialisme ha significat “veure la història des del punt de vista dels oprimits“. Segueix significant avui veure les coses des de la perspectiva dels de baix: de la gent treballadora, de les dones subordinades, dels joves precaris, dels immigrats, dels pobles del sud, dels pobres del mon.
Em sembla que el món liberal és, en general, més business-minded, més “de dalt“, mentre que una sensibilitat socialista s’oposarà sempre a la competitivitat desenfrenada, a l’individualisme implacable en el que sobreviuen els més forts i al culte del diner. Això no és cap afirmació de superioritat moral. Constitueix un símbol molt negatiu i una gran senyal d’alerta sobre la deriva socialdemòcrata dels darrers anys en alguns països europeus que, per exemple, en abandonar el lideratge, Blair fitxés per la banca Morgan i Schroeder per Gazprom. Però en la topologia del socialisme hi ha d’haver sempres dos sistemes de coordenades: no sols”dreta-esquerra”; també “els de dalt-els de baix”. El segon és essencial: hi ha una dimensió en el socialisme que cal mantenir i que comporta els principis de no contradictorietat i d’exemplaritat.
Una segona diferència rau en la relació amb el capitalisme. L’expressà amb senzillesa l’economista I filòsof italià Claudio Napoleoni, dient que d’allò que es tracta, pel socialisme, és d’“ampliar al máxim del possible la diferència entre societat i capitalisme”. Ho conta André Gorz: “Quan un contradictor en un debat públic li llençà (a Napoleoni): ” Claudio, ón és la porta? (s’entén: la porta de sortida del capitalisme), Napoleoni respongué: “No es tracta de sortir del capitalisme per entrar en una altra cosa; es tracta d’ampliar al màxim la diferència entre societat I capitalisme, d’ampliar la zona de no identificació de l’home amb la subjectivitat alienada”[1].
Una tercera distinció és la següent: el liberalisme s’acostuma a vincular més a la defensa dels drets negatius o de no interferència; el socialisme més als drets positius.
Pel socialisme, que defensa totes les llibertats, aquestes són vistes no com una absència de constrenyiment o dominació, sinó tanbé com a suma de condicions (psicològiques, culturals, socials, polítiques) que li donen a l’individu una potència efectiva d’acció.
El socialisme no separa la dimensió política de la social i la econòmica: posa l’accent no sols en les llibertats i drets fonamentals de la persona, sinó en els béns socials bàsics: la protecció davant la indigència i la malaltia; l’accés a l’educació i al treball; l’equitat, qualitat i dignitat de la vida social. Com ha escrit Amartya Sen, “no sols les condicions de la supervivència, sinó els béns que permeten als ciutadans actuar com a ciutadans“.
No és tracta de confrontar el col·lectiu a l’individu, sinó tot el contrari: el socialisme es planteja el repte de crear les condicions socials que permetin treure l’individu fora de la massificció. Jaurés deia que “el socialisme és l’afirmació suprema del dret individual” i que era “l’individualisme lògic i complet“.
Finalment hi ha una quarta distinció: la qüestió de l’Estat. D’un costat: la critical liberal als efectes indesitjables de la hipertròfia de l’Estat com a instrument de control social, de generació de dinàmiques de dependència i assistencialisme, a una estatització de la vida social, de constrenyiment de la societat civil. De l’altra, l’evident deriva estatalista de diverses experiències socialistes.
Una crítica liberal al poder de l’Estat, en allò que aquest tingui de dominació, opressió o anquilosi, hauria d’anar sempre acompanyada d’una crítica paralel·la al poder antidemocràtic del capitlisme i de les oligarquies que controlen avui el nostre sistema de mercat. També aquí s’han de treure lliçons no sols del “socialisme real” sino del “liberalisme realment existent”.
Allò que no té sentit és buscar, amb raons suposadament liberals, una reducció del poder de l’Estat, si la conseqüència és simplement un enfortiment encara més gran dels actors privats més poderosos, en els àmbits financers, empresarials o mediàtics, a nivell estatal i internacional. Un intercanvi de poder de l’esfera estatal a la privada en aquesta direcció no té res de liberal.
El nostre socialisme no és estatista. Al mateix temps, el nostre socialisme no és ingenu: és evident que davant d’una estructura amb tanta potència com el mercat capitalista cal una estructura igualment potent per combatre els seus efectes nocius i limitar-los o superar-los. Però una crítica de l’estatisme forma part del tipus de socialisme en el que creiem i que voldríem veure en el lideratge polític d’Europa i el món al llarg del segle XXI.
Sobre aquesta base de debat sobre les diferències, és evident que entre nosaltres hi ha confluències evidents, sinèrgies possibles. Tal vegada imprescindibes. Parlem-ne.
Ho hem de fer des de la claredat. Hi ha qui diu que en la situació actual no hi ha, de fet, una diferència de programes entre el socialisme i el liberalisme, i planteja una confluéncia vers nous partits a Europa de característiques inspirades, per exemple, en el partit demòcrata dels Estats Units.
Més enllà de les conjuntures polítiques en un o altre paìs, allò que es planteja és l’interrogant de fons de si, finalment, cal anar “més enllà del socialisme“, vers altres senyes d’identitat[2].
Antonio Polito, un vell periodista de L’Unità, que ara és senador del Partito Democratico i autor d’un llibre que es titula precisament “Oltre il socialismo” (”Més enllà del socialisme“) diu que cal “confondre” la tradició socialista amb la liberal. Confondre és en aquest cas un verb molt il.lustratiu (també aquí topem amb la polisèmia): pot significar “reunir, barrejar (coses) de manera que no es poden distingir les unes de les altres“, però també pot significar “torbar, desconcertar, desbaratar, reduint a la impotència i deixant sense saber què dir” (GEC).
Aquest és un debat que hem de fer, doncs, des de la claredat de les posicions i dels projectes.
En el procés contradictori que dugué a la formació del Partito Democratico, a Itàlia, Massimo D’Alema parlà de la necessitat de realitzar una “revolució liberal” i d’unir en una sola força i un sol projecte els corrents provinents de l’esquerra i els provinents del camp liberal i democristià.
Norberto Bobbio comentà aleshores que “hauria preferit que un gran partit d’esquerra, en comptes de deixar-se seduir per la reproposició de la revolució liberal, quan de fet tots han esdevinguts liberals i naturalment en primer lloc els adversaris, aixequés la bandera de la justícia social que havia estat sempre aquella sota la qual han recorregut un llarg camí els milions d’homes i dones que han fet la història del socialisme”.
Però aquest és també un debat que hem de fer sense desconfiances, amb la comoditat de sentir-nos propers i solidaris. Especialment a Catalunya.
Carlo Roselli, que tant agradava a Ernest Lluch (no sols tenien una gran afinitat ideològica sinó un altre tret comú: ambdós van ser morir per les seves idees), va escriure un llibre “Socialisme liberal“, que avui segueix tenint vigència. L’evoco ara per recordar que quan vingué a lluitar amb nosaltres en la guerra civil, ho féu per Barcelona, no per Albacete.
Aquesta opció no fou casual: tenia a veure amb el caràcter de l’esquerra del 36 a Catalunya: més libertària i societària, menys estatista que el “mainstream” de l’esquerra europea de l’època. Això es devia a les seves arrels, a la seva tradició social i cultural, que és la nostra.
Potser caldria recordar també un altre tret que ens uneix. Els primers que es van plantejar la pregunta “Ha servit de res perdre?”, per tal d’extreure lliçons de la derrota de la República i la Generalitat del 1939, van ser els socialistes catalans i els liberals d’Acció Catalana.
Aquesta és una força que ens ve del passat i que hem de projectar de cara al futur.
[1] André Gorz, Misères du présent, richesse du possible, Editions Galilée, Paris 1997.
[2] Monique Canto-Sperber, per exemple, escriu que “el socialisme ha de ser comprès com una interpretació del liberalisme“, o que “el socialisme liberal és la continuació o l’acompliment del liberalisme” (M. Canto-Sperber, Les règles de la liberté, Plon, Paris 2003).
Categories: General | Sense Comentaris »