« Record d’en Carmel Rosa | Inici | El congrés de CDC »
Tres congressos
Per Raimon Obiols | 9 April, 2008
Imprimir
Tenim al davant tres congressos (el d’ERC, el de CDC i el del PSC) que tenen, tots ells, una considerable importància, no sols pel futur dels respectius partits, sinó – més important – per determinar la política de Catalunya en els propers anys. D’una manera o d’una altra, el nou curs polític que començarà el proper setembre veurà un paisatge polític català modificat pels resultats d’aquests congressos.
En el diari Avui, Salvador Cot plantejava, fa un parell de dies, dos interrogants sobre dos d’aquests congressos: “qui dirigirà la nova ERC” i “fins a quin punt es renova CDC“. Es tracta, efectivament, de congressos amb incògnites, sobretot el d’Esquerra. Però Cot comentava que “les contradiccions de CDC són exactament les mateixes que les d’ERC”: Segons el periodista, aquestes contradiccions es produeixen entre allò que anomena un “sobiranisme dominical” d’aquests dos partits i la política que fan els dies laborables. És un punt de vista…
En el mateix diari, Lluis Foix escriu avui una cosa interessant: diu que dels tres congressos,>> el del PSC “potser será menys sorollós>> però intueixo que serà el més decisiu“. Es possible que tingui raó.
En tot cas, a mi m’agradaria que tots tres congressos fossin un èxit. La raó és simple: m‘agradaria que el panorama polític que a Catalunya sorgís d’aquests tres congressos fós el paisatge de la “causa comuna“, el d’una major unitat entre els partits del govern d’Entesa i els de l’oposició. Ara fa un any, comentant el debat al Parlament de Catalunya sobre el desplegament de l’Estatut, en vaig donar les raons: la doble necessitat de combatre el malestar polític a Catalunya i d’unir-se en previsió de noves iniciatives neo-espanyolistes (sobretot en el Tribunal Constitucional). Em sembla que aquesta reflexió és avui encara més vàlida que l’abril del 2007: l’anti-política creix i creixen els comentaris negatius en els mitjans de comunicació. Foix s’hi refereix, en l’article que he esmentat, quan critica “els qui voldrien manar sobre la política i no explicar-la“; fins el punt, afegeix, que “no són només els polítics els que perden el crèdit davant la societat, sinó també aquells que, sense responsabilitat, volen manar des dels micròfons, des de les trones o des dels diaris“.
Categories: General, Política catalana, Política espanyola | Sense Comentaris »