« Bronislaw Geremek és diputat europeu? | Inici | Navegant cap a Filadèlfia? »
“Mi amigo Blair”
Per Raimon Obiols | 11 May, 2007
Imprimir
Tony Blair ha anunciat que deixarà el càrrec de primer ministre el proper 27 de juny, i els mitjans van plens de valoracions i retrats de tota mena. L’article més interessant que he pogut llegir és el de Lluis Bassets (Como Churchill, mejor que Churchill), ahir a El País.
Si utilitzem les categories de Josep Pla (“amics, coneguts i saludats“), Blair ha estat per a mí un conegut. Jo no podria parlar, com ha fet en alguna ocasió Aznar, amb el seu accent inimitable, de “mi amigo Blair” . Al llarg dels quinze darrers anys he participat en moltes reunions polítiques, congressos i sessions parlamentàries on Blair era activament present i he tingut moltes ocasions d’observar-lo i escoltar-lo. D’escoltar en particular els seus discursos, que un crític britànic va qualificar de peces musicals més que argumentatives.
He conegut doncs, una mica, el personatge. No la persona, aclareixo. Sempre m’ha semblat un home en tensió, en tensió permanent amb ell mateix. Potser ho fa el seu somriure ample i constant (“somriure de sacarina“, ha dit algú), els seus ulls una mica esbatanats, les seves celles enlairades en permanència. Potser ho fa la seva cordialitat mantinguda amb disciplina de ferro, la seva voluntat de mantenir sense fisures els estàndars d’una actitud positiva, d’un entusiasme sense falles. Potser la seva retòrica, brillant però massa del.liberada, amb frases curtes, llegides en el “prompter“, tallades per pauses volgudes per suggerir l’aplaudiment. Potser el seu recurs casuístic a la commiseració, com si volgués convèncer-nos de la seva honestedat fonamental, com un nen que es lamenta de sentir-se injustament acusat… Tot plegat m’ha produït la sensació poc grata (que és subjectiva i per tant injusta), d’un home que, com deia la generació dels nostres pares, “fa comèdia“, que s’esforça i es fatiga fent-la.
Tot això, ho reconec, és psicologia barata.
Resta el balanç de deu anys de poder, contrastat, en clarobscur, amb dues puntes extremes i oposades: la pau a Irlanda del Nord, i l´horror de la guerra d’Iraq i les seves mentides.
Categories: Politica europea, Semblances, Socialisme | Sense Comentaris »