« ERC i independentisme | Inici | Tres congressos »
Record d’en Carmel Rosa
Per Raimon Obiols | 6 April, 2008
Imprimir
He tingut la sort de ser amic d´en Carmel Rosa i de la seva companya, l´Antònia Adroher: una parella magnífica. Ara, en Quim Curbet edita a Girona un nou llibre de records i reflexions que dóna testimoni de les experiències combatents d´en Carmel, indestriables de les de la seva companya de tota la vida. Aquests records ens parlen d´uns períodes extraordinaris de la nostra història col·lectiva, plens d´esperança, conflicte i violència: els de la guerra civil, la revolució i la resistència. I en parlen des de la perspectiva d´un protagonisme lúcid i generós. Pel memorialisme català, per desgràcia massa precari, es tracta de documents d´un considerable valor, indispensables per aquells que vulguin entendre quina ha estat la nostra història contemporània.
Heus ací com vaig conèixer en Carmel, i després l´Antònia: a començaments de 1973, després de deu anys amb el passaport retirat, vaig aconseguir una invitació de la Cooperació científico-tècnica francesa per a un stage d´un parell de setmanes a Paris. Amb aquest pretexte a la mà, vaig parlar amb el director de l´Instituto Geográfico y Catastral, un coronel amb qui tenia una excel·lent relació professional. Optimista, m´assegurà que m´aconseguiria el passaport. En va parlar amb el coronel Blanco, cap del SIM, que protestà molt (segons ell, jo era un roig perillós) però finalment accedí. Poques setmanes després, més content que un gínjol, jo sortia de les dependències de la Brigada político-social a la Via Laietana, després de rebre una escridassada monumental dels germans Creix, però amb el passaport a la mà. L´alegria se m´estroncà bastant quan vaig obrir-lo: només era vàlid per França i tenia validesa per dos mesos.
A Paris vaig trucar en Carmel Rosa (en “Roc“), a qui no coneixia encara, a les oficines de l´AFP, on treballava amb altres poumistes (Wilebaldo Solano i, em sembla, en Sancho). En “Roc” m´agradà molt: sorneguer i entusiasta, tafaner i reservat, malfiat i generós a ultrança, tenia totes les qualitats aparentment contradictòries, però en realitat plenament complementàries, que jo havia conegut en els veterans poumistes amb els que vaig fer el meu aprenentatge polític en el Moviment Socialista de Catalunya.
Vaig ser al local del POUM, un petit pis al capdamunt d´una escala estreta, em sembla que prop del metro de Charonne. Era un vespre fred i recordo bé la reunió: una habitació amb poca llum, corrents d´aire gèlids i unes prestatgeries amb publicacions del partit: La Batalla, Tribuna Socialista€¦ A les parets, alguns cartells de la guerra civil semblaven haver deturat el temps. Però el temps havia passat: jo hi havia anat a proposar-los que el seu partit s´incorporés a l´Assemblea de Catalunya. M´escoltaren amb curiositat i una mica d´ironia. Seguí una discussió: en Carmel es convencé de pressa i intervingué argumentant la necessitat d´una mobilització unitària pel restabliment de la democràcia. Altres li donaren suport. Hi havia també reticències, evocant la presència de grups burgesos a l´AC i, menys explícitament, el paper important que hi jugava el PSUC. Retinc algunes de les intervencions: Pere Bonet, Albert Masó, Enric Ariño, Wilebaldo Solano parlant amb passió (com li és costum) amb l´abric posat.
Acordaren assistir com observadors a l´Assemblea de Catalunya, i s´ho van prendre seriosament: enviaren dos representants des de Paris a la reunió que tingué lloc a l´esglèsia de Maria Mitjancera, on es produí la “caiguda dels 113?. Els noms d´aquests companys, per raons aleshores explicables, no els he conegut mai, per bé que recordo, per algun comentari, que un d´ells era de Sants i havia format part dels grups d´acció (Gabocs) del Bloc Obrer i Camperol. Quan es va saber que la policia rodejava l´esglèsia, el periodista Ramon Perelló (que formava part, amb Martí Carnicer, Vicenç Ligüerre i jo mateix, de la delegació de l´MSC), arrossegà els dos poumistes d´una revolada i els feu baixar a l´esglèsia, on barrejats amb els fidels seguiren devotament la missa, sota la mirada inquisidora dels agents de la brigada político-social que sospitaven que algú se´ls hi escapava (i, per si les mosques, procediren a fer seva primera comunió, esvaint així tota suspicàcia). Els dos poumistes van poder així retornar sans i estalvis a Paris, mentre la majoria dels assistents a la reunió de l´AC erem conduits a diverses comissaries i després a la “Jefatura” de Laietana per a ser convenientment interrogats, i acabar a la Presó Model.
A l´Antònia Adroher, la companya d´en Carmel, la vaig conèixer dos anys més tard, mort ja el dictador, amb motiu d´una Festa del llibre català a Paris. Hi vam anar amb en Jordi Solé Tura i l’ Ernest Lluch. Crec que fou aleshores que vaig dinar al seu minúscul apartament, sense toilette ni dutxa. Les condicions de vida de l´exili a Paris no eren excel·lents. L´Antònia era molt activa al Casal de Catalunya de Paris: n´era membre de la junta directiva des dels anys seixanta i s´hi trobava bé. Crec que aquells anys n´era president Pere Bonet, veterà de la vaga general d´agost de 1917 i vell company de Maurín i de Nin. En Romà Planas i l´Àngel Castanyer, i després els vinguts recentment de l´interior (els germans de Puig, en Quico Vila-Abadal, en Joan Marcet, etc.) havien contribuit a donar al Casal una atmosfera d´entesa i de pluralisme respectuós, on gent de pensament molt divers, i amb greus conflictes al derrere (cenetistes i psucaires, gent d´Esquerra i poumistes, etc.) feien feina en comú, es discutien i s´apreciaven. L´Antònia Adroher hi feia de meravella el paper de secretària general, impulsora i organitzadora. Mestra gironina, germana d´Enric Adroher “Gironella“, dirigent del POUM i activista de la unitat europea, l´Antònia tenia un extraordinari atractiu que feia jugar d´una manera espontània prò tremendament eficaç.
Entre l´Antònia i en Carmel hi havia molts trets comuns. El bon humor i la ironia, especialment. Aquesta ironia jo l´he trobada sovint en els poumistes, i gairebé mai en la gent d´altres partits d´esquerra, tan admirables, certament, en altres aspectes. Parlo d´un capteniment sorneguer, una mena de contenció de les tendències a l´abrandament entusiasta: la ironia no com a distanciament cínic, sinó com element atemperador dels sentiments i de l´entusiasme, com una necessària compensació a l´impuls d´una immensa generositat.
Hi ha, en aquest tarannà, una dimensió de radicalisme laic, anti-trascendental, que té, entre altres qualitats, la de protegir dels errors del fanatisme. “Ni déu, ni césar, ni tribú“, deia el text primigeni de La Internacional: aquesta gent tenia un gran afecte pels seus líders (Nin, Maurín, Rovira) i una gran passió ideològica. Però en cap cas tenien una adoració acrítica ni pels dirigents ni per les idees. (Deixaven l´adoració per a qüestions més personals; la meva impressió, al llarg dels anys, és que l´Antònia i en Carmel s´adoraven, encara que aquestes coses no sé si s´han de comentar).
En tot cas, era ben viu en ells el manteniment d´una actitud pròpia, autònoma, no eliminada o esmorteïda per la militància, sinó reforçada pel combat comú: “Els lligams afectius de grup no es menjaven l´individu, més aviat al contrari. Cadascú consolidava la seva personalitat“, van escriure l´Antònia i en Carmel a “La llavor dels somnis“, el llibre de record que van publicar plegats. I afegien: “De fet, l´ideal ha condicionat la nostra vida. I un ideal, quan es vol intervenir activament en la marxa de la societat per transformar-la, comporta, a més de components teòrics i sentimentals, accions concretes fetes d´enfrontaments polítics, de vegades violents, de lligams personals, de dubtes i certeses, de situacions perilloses i d´altres d´exaltants“.
Fóu una vida arriscada, rica i plena, la d´aquesta parella. N´han deixat un bon record, no sols entre els que tinguérem la sort de ser-ne amics i companys, sinó també en les pàgines de la seva memòria que ens han deixat.
Categories: General, Política catalana, Semblances | 1 Comentari »
May 22nd, 2008 a les 1:06
[...] activament en un període tan intens i accelerat de la nostra història contemporània. En Raimon Obiols ha escrit un magnífic pròleg pel llibre. En Germinal, el fill de’n Carmel i [...]