“Westfàlia, Hamburg, Saxònia i Baviera s´escalfaran els propers mesos amb escombraries napolitanes“, escriu Miguel Mora [1] avui a El País, en una crònica que s´ha de llegir: un bon resum de la situació i l´estat d´ànim d´aquesta ciutat italiana, bellíssima i trista. Itàlia haurà de pagar 30 milions d´euros per exportar un màxim de 160.000 tones d´escombraries a Alemanya, on seran reciclades i convertides en energia neta.

La tesi que Mora recull dels seus interlocutors napolitans és que la ciutat és l´”ase dels cops” de molts que, a Itàlia, mostren “un interès general per engrandir els defectes de Nàpols, i així els demés semblen bons“. Un taxista li digué a Mora: “Sóm la coartada perfecta, el lloc on la resta del país diposita les culpes generals“. El cas de les escombraries seria, en aquest sentit, una metàfora perfecta: “els residus industrials, hospitalaris i informàtics del ric nord-est del pais han estat soterrats i cremats durant dècades a Nàpols. I si el cas ha esclatat és perquè hi havia una entesa Camorra-Estat que ha saltat pels aires“, diu l´escriptor Massimo Carlotto.

I un altre escriptor, Maurizio Braucci, afegeix: “Les escombraries tòxiques no sols arribaren del nord, sinó que fóu Impreglio, una empresa de l´aristocràcia financera de Milà, l´encarregada de tractar-los. Berlusconi els hi donà el contracte, però ells no féren res i es quedaren els diners. Així que els napolitans inventaren l´expresió €˜emergència permanent´, aquesta brillant paradoxa que dura ja fa 14 anys“.