« “Greed is good” | Inici | Cabana, sobre el cas Millet »
Rutelli i el Partito Democratico
Per Raimon Obiols | 29 September, 2009
Imprimir
S’en va o no s’en va? Dins o fora del Partito Democratico? El futur polític de Francesco Rutelli és incert. Alguns aposten per una ruptura entre el fundador de la Margherita i el PD, per tal de formar un “nou centre” ara que la majoria berlusconiana passa dificultats. Una pista pot venir del llibre que ha escrit aquest estiu Rutelli i que és presentat aquesta setmana a Roma. Amb el títol “La svolta. Lettera a un partito mai nato (Carta a un partit que mai va nèixer)”, editat per Marsilio, Rutelli fa una denúncia de “what went wrong”, què ha anat malament en la constitució del PD.
Alguns fragments:
- “La meva predicció és que l’acord amb els socialistes a Europa no crea res interessant en el pla estratègic. Portarà set o vuit eurodiputats que no tenen una història d’esquerra a ser poc a poc absorbits pel Grup Socialista (rebatejat ASDE), sense que aquest evolucioni de manera substancial. El PD italià s’imaginarà que forma part d’una refundació de la vella família socialista: impossible ….”
- “… La meva opinió personal és que Itàlia, en el segle XXI, no abandonarà característiques importants del seu catolicisme popular; penso que el temps portarà la nació italiana a definir el patrimoni col.lectiu de la laïcitat més en el sentit de la religious freedom americana que de la laïcitat francesa, o de la concepció protestant del nord d’Europa, o que la falla dividisòria que a Espanya és encara molt activa (des del temps de la Guerra Civil i el de Fanco, fins el conflicte entre Zapatero i l’Església Catòlica). Una nació civil com la nostra, que ha afrontat amb intel·ligència la solució de problemes com el divorci i l’avortament, pot tranquil·lament resoldre qüestions tan delicades com l’evolució normativa en la pràctica de la inseminació artificial, les opcions de “final de la vida”, o les implicacions de la cohabitació entre persones no casades, fins i tot del mateix sexe. Ideologitzar decisions com aquestes no és intel.ligent (…) Amb certes pressions militants, les classes no dirigents acaben fora de joc…. “
- «… Vaig començar joveníssim a interessar-me per la política. Vivia a la casa construida pel meu pare Marcello, a via dell’Urbanistica, a l’Eur. Des de la meva habitació veia els despatxos de la casa del costat. La direcció de la Democràcia cristiana. I m’impressionava una cosa: moltes senyores i senyoretes ben educades que conversaven, s’arreglaven les ungles, llegien el diari. “Però quina feina fan, papà, exactament?”.
- «… La joventut no és indispensable per a ser ‘homines novi’. A Itàlia en tenim molts casos. El que he viscut més és el cas de Carlo Azeglio Ciampi, que començà als setanta dos anys la seva experiència política. A penes més jove que Berlusconi avui.”
- «… Dels meus apunts de les converses amb Shimon Peres: “La popularitat és com les previsions del temps, que són vàlides el matí i ja no serveixen a la tarda. No conec ningú que col.leccioni les previsions del temps…”. «Les enquestes. Són com els perfums: s’han d’olorar però no s’han de beure».
Categories: Politica europea, Semblances | Sense Comentaris »