« Cuba amb un altre Castro | Inici | Rajoy i la fatiga »
Campanes electorals
Per Raimon Obiols | 28 February, 2008
Imprimir
No hi ha un error en el títol d’aquest comentari. No parlo de “campanyes electorals” sinó de “campanes electorals“. Perqué, entre altres coses, també en les campanyes sentim tocar campanes. Les toquen alguns bisbes, per exemple, organitzant manifestacions i fent declaracions, de les quals es pot dir el que escrivia Michele Serra fa uns dies, a propòsit de la campanya electoral italiana: “deu ser fantàstic poder fer política sense arriscar els costos (polítics) d’una presa de posició electoral. Ser a la brega tot restant-ne fora. És el somni de tot jugador. Però no és (diguem-ho així) el màxim del ‘fair play’ “. Que la jerarquia catòlica hagi censurat el govern de Rodríguez Zapatero pel seu intent de trobar la pau a Euskadi és, en tot cas, pitjor que una manca de joc net (sobretot si es tenen en compte els precedents: Aznar fent el mateix intent i parlant de “movimiento de liberación nacional” per referir-se a ETA, amb els bisbes callant i algun d’ells participant, etc.).
Naturalment, també els propis protagonistes de les campanyes toquen en ocasions la campana. Són campanades que és millor que no s’haguéssin produit, però que ressonen de manera indissimulable (en aquest punt, quasi ningú és lliure de culpa i jo mateix, havent estat candidat electoral, recordo perfectament quines campanes no hauria d’haver tocat).
Espero que no se’m titlli de partidista si dic que, en la meva opinió, Mariano Rajoy (potser seria més exacte parlar dels que li escriuen les “xuletes“) són els que baten tota mena de rècords en la campanya actual. És evident que Rajoy no s’excusarà per aquestes campanades. Podria fer-ho sense perdre vots, potser guanyant-ne alguns. Però no ho farà. Deixeu-me afegir que crec que seria la seva obligació, almenys a propòsit de tres campanades. La primera és haver acusat repetidament a ZP d’ “agredir les víctimes del terrorisme“. Hi ha límits que no es poden transgredir sense caure molt avall.
La segona campanada ha estat qualificar d’”untados” (és a dir de comprats, corromputs) a Joan Manuel Serrat i als altres que han cantat o signat a favor de les candidatures socialistes. Serrat ha replicat dient que “em preocupa que un tipus que es presenta a presidir el país digui que estic ‘untat’ per defensar idees diferents de les seves. No recordo una cosa semblant des de les èpoques més tenebroses del nostre passat“. Res a afegir.
La tercera campanada és literària. Com es pot ser escriure i llegir davant de milions de persones, sense posar-se vermell, el text final de Rajoy en el passat debat? No em resisteixo a reproduir-lo: “Quiero que la niña que nace en España tenga una familia, y una vivienda, y unos padres con trabajo. Es lo mínimo que debemos exigirnos para todos. Me esforzaré para que la familia esté atendida y la vivienda se pueda conseguir y para que no falte el trabajo. Quiero que esa niña, nazca donde nazca, reciba una educación que sea tan buena como la mejor, que se pueda pasear por todo el mundo sin complejos, porque sabrá idiomas y tendrá un título profesional que se cotice en todo el mundo”. Quiero que sea un heraldo de la libertad, de la tolerancia y de los derechos humanos, porque habrá crecido en libertad, y no tendrá miedo a las ideas de los demás, y habrá aprendido a respetar a todos los que respetan la ley. Quiero que sienta un hondo orgullo por ser española, por pertenecer a esa nación tan vieja, tan admirable que le habrá ofrecido las mejores oportunidades, pero que habrá sabido ser exigente con ella para convertirla en una mujer madura y responsable“. També aquesta prosa ensucrada i apelagosa, que pren els ciutadans per cretins, està per sota dels límits exigibles de respecte.
Categories: General, Política espanyola | 1 Comentari »
March 3rd, 2008 a les 13:26
Senzillament brillant. Tota la rao del mon!