Mark Leonard, director del [1] Consell Europeu de Relacions Exteriors i autor d’un llibre optimista sobre Europa ( “[2] Why Europe will run the 21 st century“, “[3] Perquè Europa liderarà el segle XXI“), s’ha convertit durant un temps en “sinòleg accidental“, ha viatjat diverses vegades a la Xina, ha parlat amb molt xinesos del món acadèmic i intel·lectual, i ha escrit un nou llibre interessant: “[4] What does China think“, “Què pensa Xina“.

En la seva primera visita a l’Acadèmia de ciències socials de Pekin, Leonard es presentà com a cap d’un “Think-tank” europeu, el Foreign Policy Centre: “Té quatre anys de funcionament, unes vint persones en el ’staff’, publiquem uns vint-i-cinc documents i organitzem uns cinquanta seminaris cada any”. El vicepresident de l’Acadèmia xinesa, Wang Luolin (nét del traductor del Das Kapital de Marx al xinès) li va replicar amb una gran cortesia que la seva institució tenia cinquanta centres de recerca, cobrint 260 disciplines i subdisciplines, i 4.000 investigadors treballant a ple temps (Leonard comenta que, ultra l’Acadèmia de ciències socials, hi ha en el país una dotzena d’organismes similars).

Les xifres xineses maregen. El repte que s’ha plantejat Leonard en el seu llibre (que he llegit amb un gran interès però sóc incapaç de valorar, per pur desconeixement) és tractar de conèixer què passa a la Xina d’avui en el terreny de les idees, dels debats intel·lectuals i de la competició ideològica amb els plantejaments europeus i nord-americans sobre el segle XXI. Una de les constatacions que fa l’estudiós britànic (i que no resulta sorprenent) és que en aquests debats hi ha una “dreta” i una “esquerra“. La “dreta“, en les seves versions més radicals, utilitzaria l’instrument autoritari, disciplinat i burocràtic del partit comunista xinès per fer possible (i a la vegada emmascarar) el més ràpid, extens i ambiciós procés de “mercadització” i privatització que el món ha conegut. Una”nova esquerra” denunciaria, en canvi, el fet que, amb citacions de Marx i de Mao, el “socialisme amb característiques xineses” allò que fa és passar de contraban les idees de Friedman i de Hayek. Els esdeveniments de la plaça de Tiananmen, el 1989, són interpretats retrospectivament, des d’aquestes posicions, de manera ben diferent. Per a uns, una mobilització democràtica i pro-mercat; pels altres, en canvi, es tractà d’una manifestació de caràcter altermunidalista contra els efectes negatius del neoliberalisme, com a Seattle o a Gènova.>>

A aquestes dues tendències, Leonard hi suma els “neo-coms“, “cosins dels ‘neo-cons’ nord-americans“, que voldrien “utilitzar la modernització militar, la diplomàcia cultural i la llei internacional per afirmar el poder de la Xina en el món“.

Són simplificacions, evidentment. Si a les nostres petites societats les situacions són complexes, imagineu què pot arribar a passar en un país de 1.300 milions de persones! En tot cas, Leonard fa algunes previsions: ” en el futur, Occident estarà tan interessat en els plans dels ‘neo-coms’ xinesos per Àsia, com ara ho està en els dels ‘neo-cons’ nord-americans sobre l’Orient mitjà. Ben aviat, la lluita política en el partit comunista xinès es veurà tan vital com la batalla entre els candidats a la presidència dels Estats Units; i els manifestants davant de Ia Banca Mundial es queixaran del ‘Consens de Pekin’ com avui ho fan del ‘Consens de Washington’ “.

1 Comment To "Què pensa Xina?"

#1 Comment By Marc On 20 February 2008 @ 13:54