« Debats de frontera | Inici | “Un altre món és possible” »
Autoritarisme
Per Raimon Obiols | 13 February, 2008
Imprimir
L’autoritarisme no és una cosa del passat. Si fem un repàs al món actual, podem trobar una àmplia gama de formes d’autoritarisme polític, des del mes extrem al més sofisticat i capil·lar.
El segle XXI està esdevenint un laboratori de formes neoautoritàries, a Xina, Rússia, Iran, o als propis Estats Units (on l’administració republicana, en nom de la “guerra al terrorisme,” ha erosionat les llibertats i vulnerat els drets humans). O a Europa, on hem vist en els darrers anys el desenvolupament de la telecràcia berlusconiana i d´altres populismes de signe neoautoritari.
És cert que els temps hi ajuden: a Europa, especialment, l’aire és inquiet, com si s´intuís un futur de declivi, de problemes creixents, potser de catàstrofe, sense percebre’n el perfil exacte i sense saber què fer per evitar-la. Manquen les anticipacions positives i abunden, en canvi, les previsions pessimistes i les “utopies negatives“. Aquesta “ansietat del col·lapse” (la convicció que la prosperitat d´Occident no podrà sostenir-se), porta sectors de la dreta a especular amb l’ “esperança” d’una crisi catàrtica que provoqui una reacció d´agonisme col·lectiu com en els temps bèlics: “What we need is leadership – and disaster” (“El que necessitem és lideratge i desastre“) és un lema característic d´aquests sectors.
A Espanya, Aznar és un exponent d€˜aquest pessimisme neoautoritari. Malgrat dir que no és “neocon” perquè “no ha estat mai trotskista o maoísta“, l´ex president espanyol afirma que cal seguir les passes de Reagan, Thatcher i Joan Pau II per tal de “defensar la llibertat” i “fer reviure Occident… en una Europa que ha deixat de creure en ella mateixa“. Hem d’estar atents al perill d’aquestes reaccions neoautoritàries. Es tracta de processos lents d’erosió del domini de la llibertat que, si bé no impliquen un qüestionament frontal de la democràcia, com fóu el cas en la crisi dels anys vint i trenta del segle passat, es nodreixen del sentiment d´inseguretat, de por a la immigració, de desafecció envers la política i les institucions.
El pes asfixiant dels grans mitjans de comunicació audiovisual, la crisi de la representació parlamentària, el buidament dels partits, l’afebliment de les grans narratives ideològiques, l’expansió de les pulsions populistes i identitaristes, són factors que poden jugar a favor d´aquesta deriva neoautoritària. La democràcia començà a afirmar-se a Europa després de l’horror de les guerres de religió. Es desenvolupà quan es féu una passa enrere en la pretensió d’imposar les creences als altres. Sobre aquesta base s’afirmà la llibertat, el respecte a la dignitat de la persona i a les opinions alienes, l´afirmació del pluralisme. Quan aquests valors s’afebleixen, el risc autoritari reapareix. Assenyalar el perill de les derives neoautoritàries no implica afirmar que a Europa la democràcia estigui avui en perill. Una anàlisi alarmista que fixés i radicalitzés en contraposicions extremes coses que avui son encara fluïdes, seria un error. Allò que cal és fer més densos, significatius i coherents els plantejaments polítics. Començant pels plantejaments de la democràcia, que no poden ser relativistes i que cal reafirmar i renovar. Hem de ser conscients que vivim una situació en la que “manca autoritat simbòlica, €˜sacralitat´ compartida, elements que configurin sentit individual I col·lectiu”. Una situació en la que “sobra autoritarisme I manca autoritat”[1]. Això requereix lluitar perquè les polítiques democràtiques continguin, en la seva pràctica i el seu discurs, les justificacions i els fins de la seva ació.
[1] Joan Subirats, Paradojas del progreso, El País, 29/12/05.
Categories: General, Politica europea | Sense Comentaris »