« Parlar de la immigració | Inici | La vaga de les caixeres franceses »
“Neocons” i “johnwaynisme”
Per Raimon Obiols | 2 February, 2008
Imprimir
Francis Fukuyama ha definit quatre principis bàsics dels “neocons“: 1) les característiques internes dels règims son un factor important per determinar la política exterior; 2) la força dels Estats Units ha de ser usada proactivament amb finalitats morals; 3) una desconfiança hostil a tot intent de transformació social, 4) un escepticisme total pel que fa a la capacitat dels organismes internacionals i multilaterals per garantir seguretat i justícia en el món. Caldria afegir potser algunes altres característiques : per exemple l´hostilitat al sector públic, que Ronald Reagan resumí lapidàriament en el moment de la seva presa de possessió com a nou president dels EUA, el 20 de gener de 1981: “L´Estat no és la solució dels problemes, l´Estat és el problema“, i la seva confluència tardana amb el fonamentalisme religiós dels christian reborn i de la dreta religiosa nord-americana.
Giuliano Amato ha parlat d´un altre principi dels neocons: el “johnwaynisme”. Partidaris de l´intervencionisme armat al Pròxim Orient, els necons se sentiren fortament impulsats pels tràgics atemptats de l´11-S de 2001 a les Torres Bessones i al Pentàgon: els van veure com un nou Pearl Harbour que els hi subministrava la gran oportunitat per acabar amb Sadam Hussein i redibuixar el mapa de l’Orient Mitjà. Aquell moment féu convergir tot el conjunt de reflexions, interessos i forces del moviment “neocon” vers l’intervencionisme armat. Es tractava de superar els esquemes tradicionals, tendents a conservar, a estabilitzar, a mantenir el “statu quo“, per posar en marxa una nova gran estratègia en la que la estabilitat deixava de ser l’objectiu, i pel contrari la inestabilitat provocada per un intervencionisme unilateral, no subjectat a la legitimitat internacional, seria la base d’una pretesa transformació vers la democràcia. La tesis fonamental d’aquesta estratègia transformacional era presentada com una mena de “teleologisme democratizant” .
L´ocasió iraquiana estimulà el “johnwaynisme” neoconservador fins extrems tràgicament grotescos. En les setmanes que precediren l´invasió de l´Iraq, un exponent neoconservador, James Woolsey, publicà a la premsa europea un article extraordinari, atacant els europeus que s’oposaven a la guerra. “La vida imita l´art” , escrivia Woolsey, ” i ací la concreta peça d´art és un western clàssic de fa mig segle: “High Noon” (“Solo ante el peligro”). En el film, el sheriff de la petita ciutat de Hadleyville, Will Kane (interpretat per Gary Cooper), acaba de deixar el càrrec per casar-se. Quan està sortint de la ciutat amb la seva esposa (interpretada per Grace Kelly), s´assabenta que un perillós delinqüent que anys enrere havia dominat i aterroritzat la ciutat acaba de ser perdonat pel governador de l´estat i arribarà en el tren del migdia per reunir la seva banda i retornar al poder“.
En el seu article, Woolsey seguia explicant el film: Gary Cooper s´enfronta tot sol amb els bandits, mentre els habitants de la petita ciutat es refugien a casa amb les dones i les criatures. Quan s´acaben els trets, la gent surt al carrer i corre a felicitar el sheriff, però aquest s´arrenca l´insígnia estelada i els hi llença als peus amb un gest de menyspreu indiferent.
L´article de Woolsey acabava amb aquesta frase increïble: “Go on home to your kids, Europeans. Go on home to your kids. And then start praying that when it’s over we won’t drop our badge in the dirt” (“Aneu-vos-en a casa amb les criatures, europeus. Aneu-vos-en a casa amb les criatures. I pregueu perquè quan tot hagi acabat no us llencem la nostra insignia als peus“).
La realitat a l’Iraq, naturalment, no ha imitat l´art, en forma d´un film de bons i dolents, sinò que ha estat infinitament més sòrdida i terrible. Els neocons no són herois cinematogràfics. S´han ajustat més a la frase d´un president nord-americà Herbert Hoover: “Són sempre els vells que declaren les guerres, però són els joves els qui hi moren“. Els joves i els civils innnocents€¦
La facilitat amb la que Bush i els “neocons” llençaren el seu país (i alguns altres) a una guerra insensata, de conseqüències desastroses, sobre la base d´un pretès plantejament d´”exportació unilateral de la democràcia per les armes“, és una qüestió que ens interpela.
És en un terreny de feblesa del multilateralisme democràtic i de límits polítics de les mobilitzacions contra la guerra que ha pogut verificar-se, en els primers anys del segle XXI, aquesta tràgica aventura de l´internacionalisme neoconservador, que malauradament no ha acabat encara. Els “neocons” han creat més terrorisme al món i han construit, amb l’ocupació de l’Iraq, un estat de coses molt més insegur pel futur del món i de difícil sortida pels Estats Units, sigui qui sigui que guanyi les properes eleccions presidencials.
Categories: General, Món, Politica europea | Sense Comentaris »