« La modernització de l’esquerra europea | Inici | Parlar de la immigració »
La privatització del poder
Per Raimon Obiols | 29 January, 2008
Imprimir
Hi ha dos fenomens potents de la nostra època que semblen contradictoris però que en realitat es complementen i es retroalimenten. Tenen a veure amb la privatització del poder en les nostres democràcies.
D´una banda, els afers privats esdevenen afers públics. Com ha escrit Daniel Innerarity, es verifica “la transparència de la intimitat dels governants“com a modificació de “l´esquema d´articulació entre el públic i el privat” i “extroversió d´allò personal en els escenaris públics“. Creiem que aquest fenomen respon, a la vegada, a la necessitat de donar “emoció” a les ofertes polítiques en societats on la densitat ideològica i les identitats polítiques s´afebleixen, i també d´adaptar-se i treure benefici de les enormes pressions dels grans mitjans de comunicació, especialment els audiovisuals, que demanen entreteniment, emocions i espectacle, també en el camp de la política. L´hipermediàtic Sarkozy és, de moment, l´exemple europeu més reeixit d´aquest fenòmen d´”extroversió” del privat en l´esfera política: les seves vicissituds personals constitueixen una part substantiva de la seva comunicació amb l´electorat.
En segon lloc, quan parlem de “privatització del poder” ens referim a un fenomen de signe aparentment contrari: el poder de decisió tendeix a concentrar-se i a amagar-se en poques mans, a fer-se anònim, ocult i incontrolat. És una conseqüència, entre altres causes, de l´increment de la complexitat creixent en el camp de les decisions polítiques i eonòmiques, en unes democràcies de feble intensitat i d´escassa implicació ciutadana. És un fenomen, no d´ “extroversió” sinó d´ “introversió” del poder.
En el camp econòmic, la financiarització i la desregulació de l´economia creen situacions de sofisticació i irracionalitat dels procediments que assoleix a vegades desequilibris i forats quasi surrealistes en el poder de decisió i produeix escàndols que no poden ser ocultats.
“És una persona molt tímida, gens extrovertida” va declarar un dirigent de la banca francesa Société Générale descrivint un dels seus brokers, Jérôme Kerviel, que especulant “en solitari”, aparentment al marge de tot control i de manera fraudulenta, posà en risc, a començaments de 2008, 50.000 milions d´euros de la banca i produí finalment unes pèrdues de “només” 4.900 milions d´euros.
Els advocats defensors de Kerviel afirmen que “era la Banca la que aixecava cortines de fum per cobrir les seves pèrdues” acusant el seu broker. Però sigui quina sigui la veritable causa de l´escàndol (que probablement no coneixerem mai) allò que impresiona és la extraordinària “introversió” i concentració en poques mans del poder de decisió en aquests àmbits.
Un antic directiu del Crédit Lyonnais, Jean Peyrelevade, diu que en el món hi ha uns trescents milions d’accionistes (la meitat d’ells nord-americans) que capitalitzen el seu diner a través d’uns milers de gestors d’actius, que imposen els seus criteris als dirigents de milers d’empreses cotisades en borsa.
En el camp de la política creix també aquest enorme desequilibri a favor del poder privat, minoritari i opac. A molts països, els grups reduits d´”experts” cooptats pels caps de govern tendeixen a interferir i imposar-se a l´acció ministerial, sense que hagin de rendir comptes a ningú més que qui els anomena. Un cas notable fou la pràctica de govern del New Labour de Tony Blair: una centralització extrema i bastant opaca de les decisions, amb equips reduits imposant-se sobre el propi govern, sense cap transparència (Peter Mandelson, un dels principals consellers de Blair era definit pels laboristes com “una persona capaç de fer-se invisible a plena llum del dia“). Mo Mowlam, que va ser una remarcable secretària d´Estat per a Irlanda del nord, es queixava de que “més i més decisions es prenen (pel staff del primer monistre) sense consultar el ministre corresponent” i denunciava “la tendència centralitzadora i arrogant de nº 10 de Downing Street“, i deia que “la manca d´inclusió del govern, dels parlamentaris, dels membres del partit i dels sindicats portava a prendre males decisions“. Jonathan Powell, el cap del staff, no es privava, per la seva banda, de confirmar aquesta visió: advertia al seu equip que s´havia produit “un canvi del sistema feudal dels barons a un sistema més napoleònic” i que “el consell de ministres havia mort fa anys” perquè “dificilment funciona enlloc en el món d´avui” que requereix “un fort lideratge en el centre amb una estructura adequada al seu voltant“.
“Extroversió” i “introversió” del poder privat sobre la cosa pública son dues cares d´un mateix problema: el de la privatizació en poques mans del poder de les nostres societats. No cal ser mal pensat per a veure que l’ “extroversió” (l’espectacle mediàtic) té per funció cobrir i dissimular la “introversió” (la privatització del poder). D’ací la necessitat creixent de “democratitzar la democràcia” si es vol fer front a aquestes situacions.
Categories: General, Politica europea | 3 Comentaris »
January 29th, 2008 a les 14:25
L’actualitat m’ha fer recordar “La societat de l’espectacle” quan pels anys 60 llegia Raoul Vaneigem.
M’ho fa reviure el “show Sarko”. La cultura cada cop més americanitzada, no en té prou amb sèries de TV de poca o nul·la qualitat,ara els reality envaeixen altres sectors com el de la política.
Guanyar o perdre vots depén cada cop menys d’un projecte politic i cada cop més de qui la diu o la fa més grossa.
I el perill és que ens hi acostumem.
January 29th, 2008 a les 21:08
Hola,
En primer lloc li volia felicitar pel seu blog, notes de Brusel·les. Per a mi vosté sempre ha sigut un referent polític. Tots hauriem d´aprendre una mica de vosté.
Salutacions Cordials
February 2nd, 2008 a les 11:16
Malauradament no estic gaire al dia del que passa en el món polític internacional, però, aquest fet del Sarkozy, com anteriorment havia fet altres coses el Berlusconi, els entenc com a jocs de mans per despistar a l’opinió pública i no descobrir el que està passant realment en la política del seu país.
El que trobo lamentable es que la premsa diària d’aquest país en faci tant de ressò; pel que fa a la “rosa” ja és el que es demana d’ella.
Els professionals dels media podrien començar per fer anar una mica més de part seva l’ètica moral enlloc de mirar els “números” a final de més, i cada qual dedicar-se a les notícies que els hi toca per norma, si ho comencem a barrejar tot, aconseguirem que el públic mai es prengui seriosament cap món, ni el polític, ni el de la cultura, ni el científic… totes les persones tenen vida privada i tenim suficients mitjans i programes per tocar cada informació, el secret per mantenir el respecte i credibilitat resideix en no fer una Olla Barrejada de tot.