« Desregulació moral | Inici | Imatges de la setmana: l’Aràbia feliç »
Comunicació i manipulació
Per Raimon Obiols | 26 January, 2008
Imprimir
Vivim una època de mediatització de la política i de politització (sovint oculta, subliminal) dels mitjans. El factor de “mediatització” i també d´ “inmmediatització” de la comunicació i de la política, sobretot a través de la televisió, és un gran tret característic del nostre temps. Com va dir un periodista francés, si Émile Zola hagués de dirigir-se avui al president de la República Francesa a propòsit de l´afer Dreyfuss, diria “J´accuse!” en un tall a la tele i no podria afegir gran cosa més.
Aquest enorme condicionant “mediàtic” i “immediàtic” porta a que els discursos dels líders polítics siguin cada vegada més elementals, una suma d´eslògans feta per “spin doctors” o publicitaris, adreçats a les emocions d’un públic consumidor i passiu. Un editorialista de The Guardian deia que els discursos de Tony Blair li semblaven més aviat composicions musicals que no pas peces de retòrica, és a dir discursos més destinats a produir impressions i sentiments que a argumentar o informar.
A la televisió tendeix a esborrar-se la frontera entre informació i entreteniment. També entre comunicació i pura manipulació. En aquest sentit revesteixen un caràcter excepcionalment interessant totes les estratègies de “storytelling” (difusió d´històries) de la coalició que envaí l´Iraq: especialment pel que fa a l´existència d´armes de destrucció massiva que estarien en mans de Sadam Hussein. El caràcter especialment exposat, tens i condensat d´aquesta campanya narrativa (que tigué un moment mediàticament culminant quan Colin Powell ensenyà davant les càmeres un sinistre tub d´assaig, en el Consell de Seguretat de les Nacions Unides) és ple de lliçons que es desprenen de fets indissimulables. Alguns experts asseguren que fóu un col·laborador de Blair, Allistair Campbell, el principal inspirador d´aquesta “difusió d´històries“, tant a Londres com a la Casa Blanca. En la campanya de reelecció de Bush el 2004 jugà un paper important el videoclip més car de la història (6,5 milions de dòlars), difós a totes les cadenes de televisió, a internet i mitjançant dos milions i mig de prospectes, presentant la història d´Ashley, una adolescent que va perdre la seva mare en els atemptats de l´11 de setembre.
Alguns dels escenaris narratius que es prepararen són, a la vegada, molt sofisticats i molt truculents: Laura Bush va declarar, el 17 de novembre de 2001 que “només els terroristes i els talibans amenacen amb arrencar les ungles de les dones que se les vernissen“. L´esposa de Blair repetí tres dies després la mateixa declaració quasi mot per mot: es tractava d´estimular la circulació d´imatges impressionants. Però en aquest terreny, la palma se l´ha endut Ana Botella, l´esposa d´Aznar, que en en el marc de l’equivalència que el PP vol establir entre terrorisme i interrupció voluntària de l´embaràs, ha dit a la SER, segons llegeixo als diaris: “Crec que tots hem vist aquestes escenes espantoses (“espeluznantes”) de nens de set mesos de gestació a les trituradores“. Es tracta, llegeixo també, d´un fals rumor generat en algunes tertúlies radiofòniques de Madrid.
Quan hi ha poders econòmics i polítics (a Espanya es podria afegi “i ‘espirituals’ “) que controlen una porció consistent dels mitjans audiovisuals (el cas de la Itàlia berlusconiana ha estat fins ara l’exemple extrem) els efectes tòxics de la manipulació política esdevenen abasegadors: aquests poders fixen l’agenda – de què es parla i de què no es parla -, determinen els angles de visió – des de quin punt de vista es plantegen les notícies i els temes “a debat” -, imposen els criteris dominants – com es jutgen les coses, quins principis destilen els judicis, quins valores es difonen, quins prestigis es creen€¦ És el desplegament d’una política mediàtica que apunta a la persuassió emotiva de les persones, substituint la informació equilibrada i l’argumentació plural per un espectacle dominat per la manipulació. Més que de democràcia d´opinió es podria parlar, en aquest sentit, de democràcia d´emoció.
Alguns professionals d´estratègia i comunicació política als Estats Units tendeixen a distingir el “statecraft” (la comunicació de l´acció de govern) del “stagecraft” (de “stage”, escena, és a dir els escenaris de la comunicació simbòlica i emocional) i els més radicals afirmen que, en la societat mediàtica, la manipulació emotiva no és ja un complement sinó un veritable substitut de l´acció concreta de govern.
El gran problema que això genera és el que planteja Sam Gardiner, un coronel nord-americà a la reserva, que ha estudiat aquestes manipulacions, inclòs el rocambolesc rescat fals de la sergent Jessica Lynch, retrasmès quasi en directe per les televisions i que es revelà fals. Gardiner diu, referint-se a la guerra i l´ocupació de l´Iraq, que “mai s´han inventat tantes històries per vendre una guerra. Quan tinguem de retirar-nos de l´Iraq, el traumatisme serà més gran que en el cas de Vietnam. Els polítics es trobaran amb una opinió pública que refusarà creure´ls, encara que diguin la veritat”. El problema va bastant més enllà de l’afer iraquià: és el problema de l´exhauriment progressiu de la confiança dels ciutadans en la política, els mitjans de comunicació i de retruc, en les institucions democràtiques.
Categories: General, Món | 2 Comentaris »
January 26th, 2008 a les 19:29
Però, realment, sembla que als humans ens vagi això de que ens fiquin la por al cos i creure amb llegendes urbanes. Ens és més creïble que uns professionals de la medicina que han fet el jurament de vetllar per la vida, triturin a nadons de set mesos enlloc de negar-s’hi, tot oblidant-nos que a aquestos mateixos professionals els hi costa cedir davant la voluntat del malalt terminal o família que el desconnectin de les màquines que el mantenen amb vida.
Hi ha una cançó “patxanguera” que semblaria la veu de cert grup de ciutadans i diu: “Miénteme, castigame, miénteme, suplicame…” perquè creure arguments que no s’aguanten per enlloc i desprès cedir a les seves súpliques, no te nom, no sé com definir aquesta actitud.
Potser caldria revisar no tant sol les matèries d’educació que donen a les escoles, ans també “els documentals de La 2″ que declaren molts veure, però, que els seus index d’audiència mai marquen records, però, d’altres programes fets per “no pensar” si que els superen.
Tot és molt complicat perquè, en el fons, no ens agrada pensar.
January 26th, 2008 a les 23:33
Hauríem de tenir molt present aquest post teu, Raimon, fas una reflexió absolutament punyent i no per això menys important i transcendent en la evolució de la comunicació en aquest context global en el que vivim. Potser la “blogocosa” podria ajudar, una mica, només una mia a crear opinió, ara la transformació de la societat passa per transformar les opinions malformades per manipulacions perfectament estructurades a partir, com dius tu de les idees primàries dels spin doctors i dels especialistes en màrqueting de la comunicació, si és que el màrqueting és això