« Crisi de l’esquerra? | Inici | Hillary, Obama »
Identitat i pertinença
Per Raimon Obiols | 9 January, 2008
Imprimir
Ara que es parla tant d’identitats, i que tornem a veure en acció les polítiques de fabricació de confrontacions identitàries, convé insistir en que la qüestió que es planteja a la Catalunya del segle XXI no és reduïble fonamentalment a una qüestió identitària, sinó que consisteix en garantir un sentiment de pertinença comú de tots els seus ciutadans i ciutadanes, hagin nascut on hagin nascut i tinguin la llengua materna que tinguin. El primer objectiu del catalanisme del segle XXI és garantir la unitat civil del poble de Catalunya, la seva consciència col·lectiva, la seva voluntat democràtica comú.>>
El tret històric més positiu del catalanisme ha estat la seva enorme capacitat de producció de sentiments de pertinença comú, no sols respectuosos sinó valoritzadors i protectors de les identitats d’origen. D’això n’hem dit la Catalunya gresol: la Catalunya de tots i de totes, la Catalunya dels ciutadans i ciutadanes vinguts de tots els horitzons. Així ha de ser també en el present i en el futur. I potser més encara.
Dit d’una altra manera: el risc principal que es planteja a la Catalunya del segle XXI és el d’una eventual centrifugació multicultural i civil, el perill d’un deteriorament produït per una progressiva confrontació d’identitarismes, en un marc de disgregació social, cultural i política. El pitjor que podria succeir a la Catalunya de les properes dècades seria una procés en el que es produís la seqüència següent: 1) el divorci progressiu entre unes polítiques identitaristes cada vegada més excitades i gesticulants i una societat cada vegada més escèptica i abstencionista; 2) la consolidació “multicultural“, en la societat autòctona i en la immigrada, de coàguls consolidats d´identitats comunitàries, estàtiques i aïllades; 3) l´excitació i instrumentalització política d´aquesta situació per nacionalismes i identitarismes antagònics i confrontats; 4) la ruptura del procés de fusió col·lectiva i la seva substitució pel “xoc d´identitats” a l´interior de Catalunya; 5) la divisió permanent de Catalunya i el seu progressiu afebliment.
Hem de parlar més de pertinença i menys d’identitat. Hem de parlar de la consciència col·lectiva del conjunt dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya (siguin quins siguin els seus sentiments d’identitat) de pertànyer a un país i de que, en reciprocitat, aquest país és seu, perquè és el seu.
I hem de parlar també de la significació d’aquesta pertinença: una significació de progrés. Aquesta pertinença comuna de tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya té un sentit, manté una memòria, sustenta una unitat, i significa un projecte de futur compartit i millor.
Categories: General, Política catalana | 5 Comentaris »
January 10th, 2008 a les 11:10
Si.
És més, hauriem de començar per assumir el concepte de “CIUTADANIA” al propi PSC.
Després, a partir de totes les institucions, atribuir aquesta qualitat a tots els que compartim territori, drets i deures.
January 14th, 2008 a les 1:10
Muy hábil como siempre, pero ya no caeremos en la trampa.
Son las instituciones las que pertenecen a los ciudadanos y no al revés.
Si bien es cierto que las instituciones definen los derechos y deberes de los ciudadanos, si éstas no son percibidas como propias el divorcio es inevitable.
El choque de identidades es inevitable en un mundo en el que la inmigración ya no se desarraiga de sus orígenes.
Los magrebís y los sudamericanos harán tomar conciencia a los murcianos, extremeños y cordobeses.
January 14th, 2008 a les 13:30
La política tiene un límite en la continuidad de las civilizaciones, identidades y culturas. A partir de determinado punto es la demografía la que se impone.
January 14th, 2008 a les 18:48
No es de recibo.
Esta reflexión, en vez de que el ciudadano se sienta propietario del pais, pretende que se sienta propiedad del pais.
January 14th, 2008 a les 19:23
Contrabando de ideas como siempre.