« Comunicació i manipulació | Inici | Identitat i pertinença »
Crisi de l’esquerra?
Per Raimon Obiols | 2 January, 2008
Imprimir
Com ha escrit José Maria Ridao, “La suposada crisi de l’esquerra democràtica s’ha convertit en una de les lletanies més persistents del discurs polític actual. Com tota formula que pretén esborrar la frontera entre l’anàlisi i la consigna, la idea que l’esquerra democràtica està en crisi s’ha anat construint durant els darrers anys a partir de dades heterogènies a les que, això no obstant, se’ls hi imposa un sentit únic, de manera que corroborin la conclusió de la que ja es disposava d’antuvi: si un partit conservador guanya les eleccions en algun país europeu es confirma la crisi de l’esquerra democràtica, però si les guanya un partit socialdemòcrata, aquesta victòria ni compta ni processa“.
Ridao assenyala que “Allò que els mitjans polítics i intel·lectuals del bàndol conservador anomenen la crisi de l’esquerra democràtica, una idea ara assumida pels propis afectats, no és més que un subtil però transcendental canvi de papers en el que els uns, els conservadors, oculten la seva funció de revisar un sistema que ha integrat com quelcom propi el principi d’igualtat i la protecció pública dels més febles, i els altres, els partidaris de l’esquerra democràtica, es neguen per inèrcia a assumir que la seva tasca inexcusable és defensar-lo”.
És un plantejament interessant, el de Ridao, per bé que discutible a causa del seu risc de reduccionisme. Assenyala que el suport a l’Estat del benestar com model inseparable de l’Estat de dret, de la noció de ciutadania, no és un plantejament defensiu, no és “el punt d’arribada de cap camí“, no és defensar l’immobilisme d’allò assolit, sinó quelcom ben diferent: “gestionar una victòria“, en la que a les velles desigualtats corregides, o a les velles desigualtats que encara persisteixen, venen a sumar-se de noves.
En contra dels tòpics expandit per la dreta, la realitat de les coses mostra que el model neoliberal de desregulació econòmica creixent i d’abandó de l’Estat del benestar compta cada vegada amb menys sostenidors, a pesar de l’hegemonia ideològica neoliberal de les darreres dècades. Àdhuc als Estats Units apareixen signes de canvi del discurs polític dominant, en el període final d’una administració republicana que ha produït l’empitjorament de les condicions de desigualtat social. En la precampanya de les eleccions presidencials de 2008, els candidats demòcrates han optat per nous plantejaments recolzats en el discurs contra les desigualtats. John Edwards parla de l’existència de “dues Amèriques“. Barack Obama afirma que “els qui tenen diners, els qui tenen influència, els que controlen com els recursos son emprats en la nostra societat, protegeixen estrictament els seus interessos i poden racionalitzar fins l’infinit sobre les raons per les que han de guanyar més i més diners i més poder“. La resposta dels demòcrates al discurs de Bush sobre l’estat de la unió de 2007 fou ha estat significativa: el senador Jim Webb ha evocat els primers anys del segle XX als Estats Units, amb una clara “divisió de classes“, entre una oligarquia corrupta (els “robber barons“) que acaparava sense escrúpols un enorme percentatge de la riquesa nacional i “els treballadors desposseïts que amenaçaven amb la revolta“.
Aquesta alerta és plantejada també a nivell global: en el darrer llibre de Zbigniew Brzezinski, Second Chance, l’autor detecta un “desvetllament polític global” en el món, dels qui esdevenen “conscients de la injustícia social en un grau sense precedents, indignats per les seves privacions i la manca de reconeixement de la seva dignitat personal“. Una gran novetat, potencialment explosiva, de la situació actual, escriu Brzezinski, és que gràcies a la televisió i a Internet, els desposseïts globals veuen, dia rera dia, el consum i el luxe dels privilegiats del món.
Jo crec que, una mica com sempre, es pot parlar de l’existència d’una “crisi de l’esquerra”. El qüestionament permanent i el revisionisme son trets congènits de l’esquerra, i això produeix aquesta “crisi permanent”. Però té raó Ridao quan reacciona contra la lletania interessada dels qui proclamen que el futur és de dretes. Em sembla que serà exactament al contrari: veurem en els propers anys un nou ressorgiment de les esquerres al món, i els seus signes anticipadors ja són ací.
[1] José Maria Ridao, La izquierda sin crisis, El País, 25 11 2007.
Categories: General, Socialisme | Sense Comentaris »