Vivim una època de mediatització de la política i de politització (sovint oculta, subliminal) dels mitjans. El factor de “mediatització” o, si voleu, paradoxalment, d’”inmmediatització” de la polí­tica i dels missatges polí­tics, sobretot a través de la televisió, és un tret caracterí­stic del nostre temps. Com va dir un periodista francès, si Émile Zola hagués de dirigir-se avui al president de la República Francesa a propòsit de l’afer Dreyfuss, diria “J’accuse!” en un tall a la tele i no podria afegir gran cosa més.

Aquest condicionant mediàtic i “inmediàtic” (com deia Felipe González) porta a que els discursos dels lí­ders polí­tics siguin cada vegada més elementals, una suma d’eslògans feta per “spin doctors” o publicitaris, adreçats a les emocions d’un públic consumidor i passiu. Un editorialista de “The Guardian” deia que els discursos de Tony Blair li semblaven més aviat composicions musicals que no pas peces de retòrica, és a dir discursos més destinats a produir impressions i sentiments que a argumentar o informar. A la televisió tendeix a esborrar-se la frontera entre informació, debat i entreteniment: a Catalunya, per exemple, el programa polí­tic de major audiència és, probablement, la sèrie “Polònia” (excel·lent, d’altra banda).

Quan els poders econòmics i polí­tics controlen una porció consistent dels mitjans audiovisuals (el cas de la Itàlia berlusconiana ha estat fins ara l’exemple extrem) els efectes tòxics de la manipulació esdevenen abasegadors: el poder fixa l’agenda – de què es parla i de què no es parla-, determina els angles de visió – des de quin punt de vista cal presentar les notí­cies i els temes “a debat” -, imposa els valors dominants – com cal judicar les coses, en quins principis recolzen els judicis, quins valors es difonen, quins prestigis es creen. És el desplegament d’una política mediàtica que apunta a la persuassió emotiva de les persones, substituint la informació equilibrada i l’argumentació plural per un espectacle dominat per la manipulació, per l’augment de la presència pròpia i per la minimització de la presència dels competidors o adversaris.

Quan es crea una situació d’aquesta naturalesa, pràcticament tots els participants en la contesa polí­tica així­ mediatitzada tendeixen a acabar entrant en el joc: els polí­tics no tenen altre remei que prestar-se i presentar-se a l’espectacle. Aleshores els seus gabinets, assessors i “spin-doctors” els instrueixen i entrenen, per tal que aconsegueixin els efectes (“spin“) més favorables, presntin la millor imatge pròpia, reenviin la pilota al camp de l’adversari, distreguin l’atenció de l’espectador quan una dada o argumentació els és desfavorable, etc.

Giancarlo Bosetti[1] [1] ha estudiant les transcripcions de les edicions de major audiència dels informatius italians, en les dues setmanes prèvies a l’inici de la campanya electoral del 2006, i ha repertoriat una catàleg de les tècniques utlitzats a la televisió berlusconiana. Heus ací alguns dels “factors de spin” (efecte) detectats, amb les seves abreviacions:

IX: “indexing”: producció de “notÃícies” i comentaris en cadena, encaminades a fer pujar la rellevància pública d’un tema.

FR: “framing pro domo sua“: s’escull una llenguatge o una presentació que tracta d’aconseguir bona il·luminació per a les posicions pròpies i poca llum per les altres.

DS: discriminació de seqüència de tancament. En les informacions i en els debats, es deixa la última paraula als interlocutors preferits.

OM: omissió. Es fa desaparèixer la notí­cia que perjudica al bàndol propi.

MD: maniobra de distracció. S’introdueix un comentari o argument que produeix distracció i fa girar l’atenció del públic cap a una altra banda.

AI: altercat d’interrupció. Quan les coses van malament en una discussió, es procedeix a atacs personals, interrupcions o declaracions efectuades a ritme rapidí­ssim, per tal de girar pàgina en el debat.

AH: “ad hominem“. Son els arguments que defugen el tema del què es parla, substituint-lo per un atac al subjecte que es té al davant en la discussió.

IR: “in re“. Les argumentacions referides als fets i opinions sotmesos a discussió (en general no abunden).

En realitat, la retòrica ha usat sempre aquestes armes, d’una o altra manera, més conscient o més instintiva. La novetat ara és la seva irradiació de masses, la seva persistència persuassiva, la seva professionalitat manipuladora. Comentant aquesta situació, Bosetti cita Bertrand Russell que deia que una de les tasques de l’educació en democràcia havia de consistir en “fer els ciutadans immunes a l’eloqÜència“. Avui això significa que cal protegir-se de la màgia de les paraules i de les imatges i rebutjar la metzina composta pel cocktail diari (quan la televisió o la ràdio són manipulades) de continguts brutals i tècniques comunicatives summament sofisticades.

2 Comments To "Comunicació i manipulació"

#1 Comment By Albert Balada On 28 December 2007 @ 23:00

#2 Comment By Joanna Martín L. On 29 December 2007 @ 11:02