« La victòria laborista a Austràlia | Inici | Canvi climàtic »
Què va passar a Veneçuela?
Per Raimon Obiols | 9 December, 2007
Imprimir
El 2 de desembre, per un marge molt estret (50,7 % sobre 49,3 %), el poble de Veneçuela refusà les reformes constitucionals proposades pel president Hugo Chávez. Es tractava d’un conjunt de canvis diversos: baixar l’edat per poder votar; prohibir la discriminació per raons d’orientació sexual, raça o discapacitat; ampliar la seguretat social; escurçar l’horari laboral; garantir la igualtat de gènere en els càrrecs electes; etc. Els canvis que van desencadenar més controvèrsia (i sobre els quals cal interpretar els resultats) eren els relatius a la configuració del poder: eliminació de la limitació temporal per assumir la presidència; expansió dels poders de l’executiu; mesures per l’estat d’emergència, etc.
Ara es discuteix molt sobre què ha passat en aquest referèndum i sobretot què passarà a Veneçuela. Són interessants els articles (en anglès) que ha publicat la revista nord-americana “The Nation“: un conjunt de punts de vista diferents, fins i tot contraposats, però allunyats dels tòpics i la propaganda que proliferen en el mainstream dels mitjans:
Mark Weisbrot: Progressive Change in Venezuela
Sujatha Fernandes: What Does the ‘No’ Vote Mean?
Chesa Boudin: A Silver Lining for the Bolivarian Revolution
Elisabeth Young-Bruehl: Behind the Student Movement’s Victory
Greg Grandin: Chavismo and Democracy
Mark Weisbrot (que dóna suport a la “revolució bolivariana”) creu que “el caràcter de les batalles polítiques a Veneçuela no ha canviat. La presentació popular d’aquesta confrontació com si fós entre forces pro-Chávez i anti-Chávez forces és confusionària. És una lluita de l’esquerra contra la dreta, amb els dos bàndols dividits i polaritzats per línies de classe, democràcia, sobirania nacional i raça“.
Per Sujatha Fernandes, “els resultats del referèndum no signifiquen una gran transferència dels suports de Chávez cap a l’oposició“, perquè aquesta només obtingué menys de 100.000 vots més que en les eleccions de l’any passat. Chaves va perdre 2,8 milions de vots que van anar a l’abstenció. Això, escriu Fernandes, “ha dut alguns a concloure que mentre la presidència de Chávez no és en risc immediat, la gent tendeix a participar menys“. Però, tot i admetent que hi ha alguna validesa en aquesta observació, Fernandes creu que “les arrels de l’abstenció són més profundes“, i assenyala que mostren una reacció de les bases populars i dels moviments socials progressistes (“aliats cabdals de Chávez“) contra la “tendència a exagerar la centralitat de Chávez en el procés social que s’està verificant a Veneçuela”. “Potser en el referèndum” afegeix, “Chávez s’equivocà a l’hora d’avaluar fins a quin punt els seus “supporters” voldrien veure’l en el poder fins el 2050“.
Més crítica amb el chavisme, Elisabeth Young-Bruehl (autora d’una biografia de referència d’Hannah Arendt) parla de la mobilització estudiantil a favor del “no”, i diu que no va ser contra “els programes de Chávez per proporcionar serveis de salut, educació i crèdits als pobres, o sobre la seva visió general, vagament articulada, d’un “socialisme del sengle XXI”. La majoria dels estudiants s’identifiquen com socialistes i critiquen els líders anti-chavistes que creuen que representen les elits de negocis o les empreses internacionals. No tenen cap afinitat amb el “consens de Washington” o la política econòmica neoliberal. La major part dels estudiants amb els que vaig parlar estaven preocupats principalment per les qüestions polítiques. Estaven avaluant fins quin punt el govern de Chávez esdevenia autoritari, no sols en la seva actitud envers la llibertat d’expressió i de reunió, sinó també en la seva intolerància envers un poder judicial independent i la seva tendència a erosionar la constitució“.
Categories: Amèrica Llatina, Convenció pel Futur, General, Socialisme | Sense Comentaris »