« Veltroni a Brussel·les | Inici | La victòria laborista a Austràlia »
Un pla per la pensió global
Per Raimon Obiols | 6 December, 2007
Imprimir
Es preveu que l’any 2050 la població mundial serà de més de 9.000 milions de persones, de les quals un 22 % – uns 2.000 milions – tindrà més de 60 anys. És un percentatge de gent gran que no té precedents en la història de la humanitat i que planteja un repte enorme: sense un canvi ràpid de les polítiques avui dominants, afirma l’informe de Nacions Unides World Economic and Social Survey 2007: Development in an Ageing World[1], més de la meitat d’aquesta gent gran -uns 1.200 milions de persones – es trobaran en la misèria. Ja avui, diu l’informe, “un vuitanta per cent de la població mundial no disposa d’una protecció suficient, quan arriba a una edat avançada, per fer front a la malaltia o a la manca de recurso elementals“. Avui, al món, la majoria dels vells son pobres; demà la majoria dels pobres seran vells.
L’envelliment de les societats capitalistes avançades, especialment a Europa i el Japó, ha esdevingut un tema molt debatut aquests darrers anys. Però les seves causes – una major longevitat i un descens de la natalitat – no son exclusives dels països rics: s’estenen arreu. A l’Àfrica, el 2005 hi havia uns 48 milions de persones de més de 60 anys (un 5% de la població), però es calcula que el 2050 seran uns 207 milions (un 10 % de la població). Pel que fa al més vells, avui hi ha al món uns 88 milions de persones de més de 80 anys, però es preveu que el 2040 seran ja quasi un centenar a la Xina, 47 milions a la à ndia i 13 milions al Brasil. La xifra global de la gent de més de vuitanta anys pot passar a uns 400 milions el 2050, segons les projeccions de l’informe de les Nacions Unides, que afegeix: “aquesta transició demogràfica planteja un repte enorme… Per la gent desprotegida, la noció d’una pensió simplement no existeix. Han de continuar treballant, si poden, cosa que és un repte més gran pels de més edat (80 anys o més). Per sobreviure, els vells han de comptar amb el suport de les famílies i de les comunitats, que no poden oferir un suport mínim. La situació és més greu per les persones soles, especialment les dones vídues i sense fills“. El 75 % de la gent gran pobre del món són dones. Cal tenir en compte, en aquest sentit: 1) que les dones tendeixen a viure uns anys més que els homes: son el 55% de la població mundial de més de 60 anys, però aquest percentatge puja al 65 % als Estats Units i al 70 % a Europa; aquesta tendència es produirà també als països en desenvolupament; 2) avui el 75 % de la gent gran a Àsia i a Amèrica Llatina viu amb els fills i els néts, mentre que als Estats Units i a Europa, el 73 % de la gent gran viu sola; també aquesta tendència es desenvoluparà als països en desenvolupament, agreujant la condició dels vells pobres.
Un historiador socialista britànic, Robin Blackburn, ha fet una proposta interessant per començar a fer front a aquest problema: un pla per establir una pensió global.
Sobre la base de constatar que els sistemes públics de pensions han estat i són un potent mitjà de solidaritat i justícia social en els països més desenvolupats, Blackburn proposa la creació d’un sistema global per assegurar a tot el món una pensió modesta però universal (que xifra en 1 dòlar al dia), finançada amb un impost mínim sobre les transaccions financeres internacionals i el combustible dels vols internacionals. És una idea que trobo interessantíssima, perquè em sembla que per la seva concreció i les seves característiques pot reunir un consens actiu molt superior al d’altres propostes d’aquest gènere, com ara la Tobin tax o la renda bàsica garantida. És a dir: que és una gran idea que em sembla realitzable.
Com diu Blackburn, aquesta pensió “no sols és fàcil de finançar, sinó que es basa en arguments molt sòlids, que recolzen en el punt de vista àmpliament compartit que la gent gran necessita el suport solidari de tots“.
Heus ací un tema que caldria estudiar depressa i seriosament. Més que seminaris sobre la globalització necessitem idees sobre com avançar concretament en la creació de moviments actius per globalitzar concretament el progrés, el progrés global. La idea de creació d’una pensió global pot ser una bona base pel combat per un Welfare world que reprodueixi a escala global els consensos actius i les lluites que portaren en el passat a la constitució del Welfare state.
[1] UN Department of economic and social affairs, World economic and social survey 2007: Development in an ageing world, Nova York, juny de 2007.
Categories: General, Món, Socialisme | 1 Comentari »
December 6th, 2007 a les 19:36
Jo serè una de les persones que al 2050 tindré justament 80anys, sense fills, quasi asseguro que vídua, si s’aguanta encara tindré el meu modest pis sense ascensor, i ignoro si tindré dret a la paga per la qual el meu cap fa efectius cada més una quantitat important de diners… ignoro si formaré part d’aquest nombre de persones en la pobresa perquè actualment els nostres ingressos mensuals ben just ens donen per viure, i com nosaltres la gran majoria de persones; quin futur hem d’esperar la classe obrera que és la gran majoria per molt que alguns no s’ho considerin?…
Sembla que l’única esperança que ens quedi es la que Gore no s’equivoqui de gaire i tot el món quedi destruït aviat i els que sobrevisquin puguin començar de nou i no facin els mateixos errors que van portar a la humanitat a la seva autodestrucció.
Puc semblar catastrofista, però, els entesos no és que ens ho pintin gaire maco el futur dels obrers.