Walter Veltroni, que ha estat elegit fa uns dies nou líder del “Partito Democratico” italià (en unes primàries que diuen que van mobilitzar tres milions i mig de persones, xifra impressionant), va afirmar, en l´acte de presentació de la seva candidatura: “no estic contra la riquesa sinó contra la pobresa“.

S´hi pot estar d´acord si es té en compte que quan es volen guanyar eleccions i es vol governar no s´ha d´esverar a ningú i, sobretot, no s’han de donar pretextes per a contraatacs demagògics de la dreta. L´esquerra de govern fa bé d´assumir, en aquest sentit, uns plantejaments “business minded” (per usar una expressió que agrada a Pujol).

Ara: jo (que no em plantejo, almenys en primera persona, objectius electorals i de govern), potser em puc permetre dir, sense caure en la demagògia, que cal estar contra aspectes concrets de la riquesa en del món actual (que sí és demagògic, en el sentit que emprava fa anys Fernández de Castro quan parlava de “la demagògia dels fets“).

Per exemple: cal estar en contra del fet “demagògic” de la realitat que assenyala Jacques Attali quan diu que, segons els seus comptes, “vuitanta-vuit famílies al món posseeixen l´equivalent del patrimoni del conjunt dels xinesos” ( que són uns 1.300 milions de persones).

Un professor de Harvard, Howard Gardner, [1] ha afirmat que “quan un jove gestor de fons d’inversió pot endur-se a casa una suma que recorda el PIB d´un país petit, alguna cosa no va bé. Quan un empresari pot acumular diners suficients per comprar un país, hi ha alguna cosa que va realment malament. És impossible negar que el fonamentalisme de mercat ha arribat massa lluny” .

Gardner proposa (em sembla que amb ironia i sense masses esperances) “dues maneres modestes i generoses per canviar aquesta situació“. En primer lloc, “no s´hauria de permetre que una persona pugui endur-se a casa una quantitat més de cent vegades superior a allò que guanya un treballador mig del seu país en un any“. En segon lloc, proposa que, de la mateixa manera que es fixa un salari mínim, hi hagi també un patrimoni transmisible màxim (que ell proposa fixar, als EUA, en 200 milions de dòllars). “La resta“, diu, “hauria d´anar a causes humanitàries o al govern“. Alguns consideren que aquesta relació de 100 a 1 que Gardner proposa en els emoluments és molt elevada, i recorden (també amb ironia tenyida de nostàlgia) que Henry Ford havia parlat, en els seu temps, d´una proporció de 40 a 1.

Ja m´excusareu si aquests comentaris us semblen “demagògics”. Escric aquesta nota des de Guatemala, ón l´espectacle de la riquesa és tan obscè com el de la pobresa. L´economista Robert Frank ha parlat d´un fenòmen actual que anomena la “febre del luxe“. I ha assenyalat quelcom que em sembla evident: la intensitat d´aquesta “febre” varia enormement, i la seva intensitat vé determinada pel nivell de desigualtat econòmica existent a cada país. En societats relativament igualitàries la cobdícia desfermada i l´obsessió per l´acumulació i el luxe són fenòmens relativament menors. Però com més s´amplia la distància entre els que tenen menys i els que tenen més, aquests darrers tendeixen a perdre tota mesura. Guatemala és un bon exemple. També els Estats Units: si en voleu un testimoni i teniu una mica de temps, mireu aquestes [2] taules sobre els emoluments dels alts executius nord-americans i els seus increments anuals.

2 Comments To "Cal estar contra la riquesa?"

#1 Comment By Paco Quesada On 29 October 2007 @ 16:45

#2 Comment By José Luis López Bulla On 30 October 2007 @ 14:40