« Maragall genial | Inici | Cal estar contra la riquesa? »
Els quatre principis de Tarradellas
Per Raimon Obiols | 22 October, 2007
Imprimir
Alguna vegada m´he demanat què devia pensar el president Tarradellas durant les inacabables tardes d´hivern dels anys cinquanta o seixanta del segle passat, en el seu exili de Saint Martin-le-Beau, quan es feia fosc i el telèfon no sonava. Elegit president pels parlamentaris catalans exiliats, a Mèxic, el 1953, havia dit que tornaria a Catalunya com a president i només com a president. A Barcelona i a Madrid, els “enterats” es feien un tip de riure, i els anys anaven passant.
No sé què devia pensar Tarradellas en aquells moments, encara que m´ho puc imaginar. Però sí puc constatar que una situació tan propícia al desànim i a la neurosi produí, en canvi, uns excel·lents resultats. No sols perquè la batalla, la seva i la nostra, pel retorn del President al Palau de la Generalitat, es va guanyar contra el pronòstic de tots els realistes i de tots els espabilats. No sols perquè s´ enllaçà així, amb honor, la legalitat republicana – que el franquisme volgué destruir per sempre – amb la nova legalitat sorgida de la voluntat popular en les eleccions de juny del 1977. Sinó també perquè la personalitat de Tarradellas va madurar magníficament en el penòs exili, com un bon vi, de tal manera que el seu retorn a Catalunya, l´episodi més pur i lluminós d´una transició en clarobscur, fóu el retorn d´un president savi.
La seva era una sabiduria tan simple i sòlida que no m´és difícil resumir-la. Recolzava, em sembla, en quatre principis. El primer principi era una “certa idea de Catalunya“, una concepció no essencialista ni identitarista de la nació. Com digué Joan Reventós, “la seva visió de Catalunya era la del conjunt de ciutadans i ciutadanes que vivien al país, per sobre d´ideologies, idioma o cultura d´orígen“. El “Ciutadans de Catalunya, ja sóc ací!” pronunciat des del balcó de la Generalitat, la tarda del seu retorn, condensava a l´extrem aquesta concepció democràtica, en un missatge que fóu captat immediatament pel gruix de l´opinió pública. El segon principi és el de la necessària unitat: Catalunya és un país prou gran perquè hi capiguem tots, i prou petit perquè tots ens necessitem els uns als altres. És un país que no es pot pagar el luxe de les confrontacions i divisions interiors. Tarradellas repetia així, incansablement, una idea òbvia i difícil de practicar: la unitat ens fa forts i la divisió ens porta a la desfeta.
El tercer principi de Tarradellas és la necessitat d´una gestió no partidista de les institucions nacionals d´autogovern, recolzada en la serietat personal, l´excel·lència professional, el rigor administratiu i institucional i un màxim respecte pel qe anomenava la “litúrgia del poder“. La Generalitat era Estat, no podia ser el patrimoni de cap partit, havia de ser de tots, de la mateixa manera que Catalunya era també de tots els seus ciutadans i ciutadanes.
El quart principi és, en fi, la pràctica d´un deteminat estil polític, d´una certa “manera de fer les coses“, que en el seu cas derivava de l´ experiència de les pèssimes conseqüències polítiques que sempre es desprenen de les retòriques descordades i de les fugides endavant. El president Tarradellas era certament, com escrigué Josep Pla, un homenot “antisentimental, antiefectista i antidemagog“. Féu de la fermesa sense gesticulacions i de la tenacitat a tota prova un determinat estil de conducta que es mostrà d´un elevat rendiment polític. Potser van caldre molts capvespres d´hivern per forjar aquell caràcter. En tot cas, el resultat fóu esplèndid i també la lliçó que se´n desprèn, encara avui. La trajectòria de Tarradellas ens diu que la voluntat política pot fer miracles, i que el ridícul l´acaben fent sempre els escèptics, els que sempre estàn de tornada, els excessivament prudents i els exasperats. Però ens diu també que amb la voluntat política no n´hi ha prou, que cal mantenir-la i exercir-la dins d´uns límits marcats per l´autocontenció dels capteniments individuals i col·lectius, pel realisme de la intel·ligència i per l´avaluació permanent, no sols de la justesa de les nostres posicions, sinó també de les conseqüències que es desprenen dels nostres actes. Tarradellas era un tenaç enorme, com ho demostra la seva aventura vital i la seva trajectòria política, però la seva obstinada determinació no era la del “Fiat justitia ruat caelum“, que es faci justícia encara que tot s´ensorri. Tarradellas no era un obsès sinó un obstinat intel·ligent i conseqüencialista. Des del meu punt de vista, equival a dir que era un gran polític, un estadista.
Voldria creure que el llegat del vell president és una memòria que segueix viva a Catalunya. No n´estic segur: han passat molts anys, i hi va haver molta pressa per enterrar-lo. Però fixin-se que he volgut comentar aquests quatre principis del president Tarradellas en temps present. És perquè crec que ens són més necessaris que mai. I que en tot cas poden servir, als qui desitgin fer-ho, com a vara de medir, per calibrar, més enllà de les confrontacions i les anècdotes del dia a dia, les coses veritablement importants del present i del futur del nostre país.
Raimon Obiols
El Periódico de Catalunya, 23/10/07
Categories: General, Política catalana, Semblances | 4 Comentaris »
October 24th, 2007 a les 1:26
Sr.Obiols:
Su escrito es politicamente correcto.
Pero política, juridica y historicamente lo de Tarradellas no se aguanta por ninguna parte y lo que realmente me molesta es que personas sensatas como Vd., y otras no tanto, presenten al Sr. Tarradellas como “no se que”.
Vd. sabe mejor que yo, que la reunión que se mantuvo en México para que fuera elegido algo así como Presidente de la Generalitat, con unos mínimos votos de diputados presente y otros por votos delegados por carta, que ya no representaban al pueblo de Catalunya, fue un esperpento de colosal magnitud.
Luego la coyuntura le fue favorable y si bien es utilizado por unos y otros, el lo acepta sabiendo que conseguirá sus objetivos personales.
Sin la figura de Tarradellas la Generalitat también hubiera reiniciado su camino y tal vez con más poder.
Visto en perspectiva la reinstauración de la Generalitat fue una de las muchas barbaridades jurídicas que se realizaron por el ansia de mantener el poder, por parte de unos y la de tocarlo por parte de otros.
Así de simple Sr. Obiols. No me presente a Tarradellas como un estadista. No lo era y además hay leyendas o demostraciones fehacientes de otras cuestiones no muy agradables. En síntesis actuó como un perfecto regionalismo y sometimiento al Estado central. En definitiva un aprovechado de la política.
October 24th, 2007 a les 10:01
Amics,
Us he inclòs en un experiment gràfic que penjo al bloc avui mateix: La Taula Periòdica de la Catosfera.
La podeu veure aquí: http://catalunyafastforward.blogspot.com/2007/10/taula-peridica-de-la-catosfera.html
Espero que ho trobareu interessant.
Salut,
Marc
http://www.catalunyafastforward.blogspot.com
October 24th, 2007 a les 21:35
Raimon, vagi per endavant el meu respecte pel President Tarradellas, però l’altre día parlavem amb un company del PSC de VIc sobre en Serra i Moret( fill de VIC) . Arrel d’una lectura de la seva biografia varem descobrir una etapa fosca en relació a l’accès a la Presidència de la Generalitat a l’exili.
Us adreço un link d’un company de partit a on s’aporta més informació.
http://www.joanballana.blogspot.com/
December 7th, 2007 a les 15:24
[...] Probablement, vist la poca cobertura mediàtica que ha obtingut, els professionals de la comunicació tinguin un altre concepte d’allò que és notícia i del que no ho és. Probablement també, haurà de passar molt de temps encara per què es reconegui -sense que això sigui cap desmèrit pels presidents Josep Irla, Jordi Pujol, Pasqual Maragall i José Montilla que representen la normalitat- que en el període que va de la dècada dels trenta als nostres dies, tres fites marquen la història de la Generalitat de Catalunya, encapçalades, la primera per Francesc Macià amb la recuperació de la Generalitat a la sortida de la dictadura de Primo de Rivera, la segona per Lluís Companys, el president màrtir, esdevingut símbol per la tragèdia del seu destí, i la tercera per Josep Tarradellas per la seva amplia trajectòria en períodes dramàtics del segle passat i haver encarnat els anhels de tot un poble al final del franquisme amb el restabliment de la Generalitat “en l’episodi més pur, en el seu sentit de fons i en el seu resultat final, de tota la transició democràtica a Catalunya i a Espanya”, com ha escrit Raimon Obiols. [...]