« Debats europeus | Inici | “Greed is good” »
Václav Klaus i un exconseller de Convergència
Per Raimon Obiols | 16 March, 2009
Imprimir
“Els catalans que vàrem oposar-nos a la ratificació de la mal denominada i afortunadament difunta Constitució Europea compartim algunes de les denúncies de Václav Klaus i en tenim de pròpies. Ell i nosaltres mereixem més respecte democràtic“, escriu Narcís Oliveres a El Punt.
“És cert” escriu Oliveres, que fou conseller de Convergència en el govern de la Generalitat, “que (Klaus) es va mostrar molt crític amb el sistema de decisions de la Unió Europea, l’arranjament institucional del qual va dir que no era una finalitat en si, sinó el mitjà per assolir diversos objectius; va denunciar el dèficit democràtic i la no-consideració d’altres interpretacions de la crisi financera“.
Pel que fa a aquest darrer punt (les interpretacions sobre les causes de la crisi financera), Klaus va ser molt clar en el seu discurs en el Parlament europeu, i ha repetit fa poc els seus arguments en una entrevista que publica la revista francesa Politique Internationale: “Si em refereixo a allò que es diu habitualment en els mitjans, a Europa i als Estats Units, seria culpa dels excessos del capitalisme, a la política de desregulació realitzada a partir de Ronald Reagan i Margaret Thatcher. És completament fals” (“Si je me réfère à ce qui se dit habituellement dans les médias, en Europe et aux États-Unis, ce serait la faute aux excès du capitalisme, à la politique de déréglementation menée depuis Ronald Reagan et Margaret Thatcher. C’est complètement faux“).
És una afirmació que comparteixen els fonamentalistes de mercat, neocons i ultraliberals, que diuen (des del meu punt de vista en contra de totes les aclaparadores evidències de la realitat actual) que la crisi no es deu a l’excessiva mercat desregulat sinó exactament al contrari, és a dir a un excés de democràcia i de regles.
Però no és aquest l’aspecte que m’ha sorprès de l’article d’Oliveres, que potser està d’acord amb Klaus en aquest punt, i jo no puc sinó mostrar, amb tot el “respecte democràtic“, la meva discrepància envers els polítics de la dreta que manifesten aquesta posició o s’oposen frontalment a les preocupacions sobre el canvi climàtic, com tan apassionadament fan Klaus, Aznar i alguns altres.
On ja la meva capacitat d’entendre Oliveres s’acaba, és quan l’exconseller coincideix en la concepció europea del president txec. Hi té, naturalment, tot el dret, però sembla una coincidència bastant incongruent, perquè la visió del futur europeu de Klaus és a les antípodes d’allò que ens cal defensar des de Catalunya. Klaus és partidari d’una Europa estrictament intergovernamental i oposada al reconeixement de la subsidiaritetat, de la unitat política d’Europa i del paper de les regions.
Heus ací, com a mostra, les crítiques del president txec al Tractat de Lisboa, tal i com apareixen en l’entrevista a l’esmentada revista francesa (les negretes són meves):
- “Fonamentalment, el Tractat significa una deriva de l’”intergovernamentalisme” vers el “supranacionalisme“. És justament a això que jo m’oposo” (“Fondamentalement, le traité marque un glissement de l’ « intergouvernementalisme » vers le « supranationalisme ». C’est très précisément ce à quoi je m’oppose“.
- “El supranacionalisme consisteix en concentrar l’essencial dels poders de decisió, d’una banda en mans de Brussel.les, i de l’altra en les de les regions. Ara bé, el tractat de Lisboa marca un pas radical en aquesta direcció” (“Le supranationalisme consiste à concentrer l’essentiel des pouvoirs de décision, d’une part, dans les mains de Bruxelles et, de l’autre, dans celles des régions. Or le traité de Lisbonne marque un pas radical dans cette direction“).
- “Penso que l’entitat “natural” on han de ser preses la major part de les decisions se sitúa a nivell de l’Estat membre. (“Je pense que l’entité « naturelle » où doivent être prises la plupart des décisions se situe au niveau de l’État membre“).
- “Cal admetre que son els Estats membres els fonaments de base de la Unió, i que no és en els individus o les persones on cal cercar aquests fonaments” (“Il faut admettre que ce sont les États membres qui sont les fondements de base de l’Union, et que ce n’est pas dans les individus ou les personnes qu’il faut rechercher ces fondements“).
Categories: Parlament europeu, Política catalana, Politica europea | Sense Comentaris »